1. Una bandera espanyola amb un gran forat: heus aquí la imatge més impactant de les manifestacions contra els pactes d'investidura de Pedro Sánchez. Als mil·lennials potser no els dirà res, això de la bandera foradada. Per a la gent de la meva generació, en canvi, el missatge conté una càrrega de profunditat important. El 25 de desembre del 1989, el dictador romanès Nicolae Ceausescu i la seva esposa Elena van ser afusellats després d'una breu paròdia judicial. Les manifestacions que van precedir aquell acte n'estaven plenes, de banderes amb un gran trau: l'escut comunista l'havien retallat. En aquest sentit, veure una bandera espanyola on l'escut constitucional ha estat eliminat amb unes tisores impressiona, la veritat. El paral·lelisme amb els fets de fa 34 anys és inquietant. De símbols de la Falange, de mutacions de cabres de la legió o de personatges amb un rosari i una fotografia de Franco se n'ha vist sempre. La bandera foradada, en canvi, és inèdita i el seu missatge, d'alguna manera, també: com passava el 1989 a Romania, parla d'una aspiració de futur, no de simple nostàlgia del passat. Compte, doncs.
2. La idea subjacent que va atorgar força al fenomen de masses del 15-M era que la legitimitat democràtica ja no es basa en el resultat d'eleccions reglades i transparents sinó en el grau d'amplificació mediàtica que obtenen determinats actes espectaculars (acampades, manifestacions, aldarulls, etc.). També depèn del resultat de determinades enquestes que fan referència a l'acceptació o rebuig popular d'aquests actes. Si més no en aquell moment, no es tractava tant d'una teoria articulada com d'una mentalitat lligada a inèrcies generacionals que tenien a veure, sobretot, amb la llavors nova comunicació digitalitzada de les xarxes (parlem de 2011). Si aquesta anàlisi és correcta, el problema podria concretar-se, doncs, així: una proposta, sigui quina sigui, pot ser debatuda argumentalment; una mentalitat, en canvi, no. Això vol dir que, en realitat, no pot existir cap debat d'idees, perquè el que està en joc és anterior a la seva formulació en forma de consignes. En ambdós casos, la raó profunda de la disputa estava relacionada amb els mecanismes de representativitat que atorguen legitimitat. En el cas del 15-M, el paisatge de fons de la indignació era la resposta governamental a la crisi econòmica de l'època, basada en retallades; avui, el context és un pacte de govern que es considera il·lícit malgrat que sigui del tot legal. Per això l'any 2011 hi havia, i hi continua havent, una contraposició constant entre la suposada democràcia vertadera i legítima i una altra de fictícia i subjecta als interessos de les elits. Varia, per descomptat, l'escenografia i la fraseologia ideològica, però l'actitud desconfiada cap a un sistema que no es reconeix com a legítim ("no ens representeu") és exactament la mateixa.
3. Del 15-M en va sortir la constel·lació de grups que avui formen Podem, Sumar, Més País, etc., amb totes les corresponents variants i subvariants locals. Com és llei de vida, tot això va generar una trencadissa, la d'Esquerra Unida i Iniciativa per Catalunya, entre d'altres. El temps ha mostrat que tot allò era més aviat il·lusori, però això és un altre tema. ¿Les "acampades" del novembre conservador de 2023 seguiran la mateixa dinàmica? És a dir, PP i Vox experimentaran algun tipus de reestructuració derivada d'aquests actes? No tinc el do del vaticini, però em sembla raonable pensar que tot dependrà de si tot això fa aflorar nous lideratges o no (l'any 2011 va passar el mateix). De moment, no crec que sigui el cas. El lideratge polític postmodern consisteix bàsicament en equilibrar la demagògia ideològica amb el cinisme mediàtic. Impossible competir amb Feijóo o Abascal, però mai se sap.
4. Ciutadans va sorgir dels socialistes descontents amb la política lingüística del tripartit liderat per Pasqual Maragall. Després el producte es va expandir. Primer es van atansar al PP i finalment van mostrar la seva veritable naturalesa passant-se en massa a la facció més radical de Vox. Ara són VoCs, simplement. És evident que moltes persones que van votar PSOE el passat juliol estan descontentes. Què pot passar? Abans ja he dit que no sé fer profecies, però crec que en aquest cas la clau serà la sensació, sempre subjectiva, d'estabilitat i governabilitat. També d'una gestió dels símbols que no resulti lesiva per a ningú.
5. A l'Argentina acaba de guanyar les eleccions Javier Milei. Mostra la nova direcció dels vents que bufen. No sembla una cosa efímera, aquesta bogeria. De fet, ja és la norma, i cal prendre'n nota també aquí.
