1443

«No hay libertad sin ley»
José María Aznar

De la Diada queden moltes reflexions, uns quants serrells, escassa unitat aparent, una reacció feréstega i, també, una xifra. Com és sabut, el recompte estimat que Òmnium Cultural ha fet públic sobre l’abast d’una hipotètica amnistia se situa en la xifra mínima de 1.432 persones –ja condemnades, sancionades o amb causa encara oberta–. La xifra no té res d’incompatible amb el nombre global actualitzat de represaliats: 4.381. Perquè els ferits, els absolts o les causes arxivades, que paradoxalment són un fotimer que venen a ratificar el caràcter general polític de la causa i la general manca de proves, no requereixen ser amnistiats, malgrat que requereixin justícia restaurativa. Com és sabut també, José María Aznar –net de Manuel Aznar, crític amb la Constitució a finals dels anys setanta, el més envilit del trio de les Açores i el responsable de tantes altres perles que tots vostès coneixen–, ha sortit irat a la contra cridant a la rebel·lió i, com és habitual, ha arrossegat el bloc dretà i ultradretà que sempre tensa, quadra i militaritza. Ja em permetran, com a resposta lacònica, recórrer a l’hemeroteca. Perquè era l’u de desembre de l’any 2000 i d’una sola tacada i d’una sola revolada Aznar va indultar 1.443 persones. Equivalències antagòniques còsmiques: mentre que l’amnistia –que no està prohibida enlloc de l’ordenament jurídic i que respon sobretot a una decisió política– impactaria en la situació penal o processal de 1.432 persones, l’indult general –expressament prohibit, ara sí, a la carta magna– va afectar 1.443 condemnats. Entre ells, 460 insubmisos, el jutge Gómez de Liaño i 68 condemnats per corrupció, tres d’ells del cas Filesa del PSC-PSOE. 

La qüestió, en any jubileu, és que aquell any 2000, segona aznaritat de majoria absoluta on ja no calia parlar català en la intimitat, el papa de Roma havia demanat mesures atenuants de gràcia a tots els estats amb caràcter general. I general va ser l’indult. Res més general que una petició indeterminada i una resposta igualment indeterminada a l’engròs. La qüestió és, també, que aquell macroindult –o indultazo, com es va conèixer aleshores– era força similar als que promulgava el franquisme al seu grat. I que, singular ressaca, aquells indults generals sorgits del cinisme criminal del dictador són els que van provocar precisament que, de iure, quedessin expressament prohibits a la Constitució del 1978. Aznar els va recuperar por la gracia de Dios. I això que cap llei recull l’excepció nacional-catòlica d’una dispensa papal i, en canvi, la Constitució amb què s’omple la boca proscriu exactament el que va fer. "Sin ley no hay libertad", diu. Va signar 1.443 llibertats sense llei –transgredint-la o manipulant-la o interpretant-la com li va rotar amb tots els poders de l’Estat tancant files. És a dir, l'únic indult general de la democràcia és aznarià.

Ben eloqüent és, també, que qui més indults ha concedit en democràcia hagi estat el mateix Aznar. Una mitjana de 700 a l’any i un total de 5.948. Entre ells, 139 condemnats per corrupció, 10 condemnats pels GAL i uns molts guàrdies civils i policies condemnats en ferm per tortures. I, pel cas que ens ocupa, va acabar signant l’indult a 15 independentistes catalans: els condemnats en el sumari Terra Lliure després de l’operació Garzón. Per concedir, va atorgar fins i tot l’indult més ràpid de la democràcia: "Mai en la història judicial espanyola s’ha tramitat un indult amb tanta celeritat [...], en menys de tres dies", va dir el 1998 la seva ministra Mariscal de Gante. Era l’indult a Barrionuevo i Vera pel segrest de Segundo Marey, comès pel terrorisme d’Estat que van ser els GAL. La primera vegada que van entrar a presó havien de complir 10 anys –i van estar-s’hi 90 dies, el 2,4% de la condemna–. La segona vegada que hi van ingressar havien de complir 2.095 dies i van complir exactament 540... minuts. 9 hores. El 0,017% de la pena. 

En aquest rànquing indultaire el segueix ben de prop i gairebé ex aequo, ves quines coses de dir avui, Felipe González, que tampoc es queda curt ni en xifra –5.944, 425 per any– ni en el retaule nefast d’alguns personatges: des de colpistes del 23-F –el general Armada– fins a corruptes del PP com Hormaechea, expresident càntabre, o Jesús Gil y Gil. La medalla de bronze, a certa distància, és per a Rodríguez Zapatero: 3.381 amb una cirereta final del darrer consell de ministres d’infausta memòria, l’indult al banquer Alfredo Sáenz, número dos del Santander, vinculat a les trames mafioses del jutge Estivill. Després, Mariano Rajoy va concedir 878 indults i Pedro Sánchez és qui menys ha fet servir la figura de l’indult –142 fins a desembre de 2022–. Totes les dades estan extretes de l’estudi detallat realitzat per Civio arran dels indults als presos polítics independentistes el juny de 2021, que per a alguns es veu que són els únics indults que s’han donat mai tot i que, des del 1978, se n’han concedit més de 20.000. És a dir, més d’un per dia. Entre tots ells, discretament, més de la meitat de tots els condemnats per tortures.

Extreguin-ne conclusions. Probablement, la lluita per la fi de les conseqüències de la repressió és la continuïtat del conflicte per altres viaranys. A sometent d’autodefensa democràtica cridem a amnistia –i a autodeterminació; i, a rebato de risc existencial, s’hi oposen bruta i brutalment. Res de nou, tampoc, no siguem ingenus sota un cel de plom: hi ha persecucions atàviques, cròniques, fundacionals i immemorials –i aquesta n’és una que defineix el nacionalisme d’estat espanyolista–. Però fent càbales, una hipotètica amnistia tindria el suport previsible de 115 dels 135 diputats i diputades del Parlament: el 85% de la cambra, i l’oposició del 15%. Hipotèticament també, pels pèls, del 50,86% al Congrés. Em pregunto al vent quina és la proposta de l’oposició del 15% del Parlament i del 49,14% de les Corts. No cal ser Einstein per aterrar la resposta: en rigorosa actualitat, sense oblidar cap dels quatre mil represaliats, que Miquel Buch surti de la presó l’any 2028 i que no pugui accedir a cap càrrec públic fins a l’any 2043. En rigorós i llarg exili de sis anys, que Carles Puigdemont sigui immediatament extradit i no surti de la presó fins a l’any 2035. Deu ser, por el imperio hacia Dios, la tercera aznaritat.

PD. Paradoxes de la memòria de l’hemeroteca: el 2 de desembre del 2000 la premsa obria en portada, al costat de la notícia del macroindult d’Aznar, amb l’arrest domiciliari i el processament a Xile, com a criminal, del dictador Augusto Pinochet.

A l'estimat Joan B. Culla