14/6: Jutjar intencions
De vegades, quan no pots condemnar algú pels seus fets, intentes condemnar-lo per les seves intencions. Els fets necessiten ser provats i són en ells mateixos objectius: les coses o han passat o no han passat. En canvi les intencions són suposicions i no cal provar-les. En llenguatge jurídic parlar d’un judici d’intencions és una manera de desqualificar-lo. En un estat de dret no s’hi val. Però una cosa és el llenguatge jurídic i una altra el judici mediàtic. Aquests dies s’està produint un veritable judici d’intencions a l’independentisme. Titulars carregats de verbs que parlen d’intencions: “volien”, “planejaven”, “preparaven”... Com que no s’ha pogut provar que l’independentisme fes servir la violència, se l’acusa d’haver tingut la intenció de fer-la servir. Davant dels possibles indults i davant de la possible rebregada europea a la sentència del Suprem, algú li està dient a l’opinió pública espanyola (i no són només els mitjans): potser els independentistes no van fer res de violent o d’antidemocràtic, però nosaltres sabem que volien fer coses terribles, i que encara volen fer-ne. Com que amb els fets no n’hi ha prou per a tanta repressió, justifiquem-la amb les intencions. Perquè, per a ells, el veritable pecat són les intencions.
Vicenç Villatoro és escriptor.
