El pitjor malson que ens pot portar el 14-F és quedar empantanegats en l’empat d’impotències. Que ningú guanyi del tot. Que tothom guanyi una mica. I que en realitat tots hi perdem amb una renovada paràlisi política, amb la impossibilitat d’un Govern fort o mínimament cohesionat. Amb més agonia. Ara mateix un escenari així és més que probable. Fins i tot podria portar a una repetició electoral. Una situació d’aquest caire, de fet, respon a la realitat: tenim una majoria independentista no prou majoritària i internament fragmentada i un unionisme que és reflex de les dues Espanyes que cada dia s’esbudellen al Congrés. A més, els ponts entre aquests dos universos caïnites són fràgils, per no dir inexistents: els indults als presos polítics han quedat tàcticament ajornats. I l’amnistia és anatema per al PSOE... Però amb presos i exiliats no hi ha sortida viable.
Fins ara, la distensió ha estat mínima. Seguim instal·lats en la lògica de la polarització. La justícia revengista i eldeep state segueixen marcant el pas. No s’albira cap política de reconciliació, que requereix valentia i generositat, reconeixement dels errors propis. Quant temps haurem d’esperar? Una part important de l’independentisme ha fet una reflexió autocrítica: davant una derrota, no hi ha més remei que repensar-se; si actues igual el resultat serà el mateix. A l’unionisme li està costant molt més, segueix la lògica del vencedor, del poder. No té pressa. No en sent la necessitat. Se sent absurdament fort, com si la crisi monàrquica o l’auge de la ultradreta no existissin.
Si el PSC, com sembla, surt reforçat de les urnes, la lectura serà doble: d’una banda, implicarà la derrota de l’anticatalanisme verinós de Cs, que cal recordar que va guanyar l’última vegada. Això serà una bona notícia, encara que vagi acompanyada del contrapunt de l’entrada al Parc de la Ciutadella de la infàmia de Vox. De l’altra, suposarà enfortir un Pedro Sánchez que, si a més pot fer valer la seva victòria a Catalunya, tindrà pocs estímuls per fer gestos, per reconèixer la persistència de la majoria sobiranista i la força de l’independentisme en la societat catalana. D’entrada, i per evitar moure’s, la seva oferta de diàleg anirà de bracet de la demanda d’una veu única amb qui interlocutar.
¿Estaran preparats JxCat i ERC per a una mínima unitat d’acció, tant per governar com per pactar una estratègia de futur? L’existència a Espanya d’un govern de coalició d’esquerres i que depèn dels vots independentistes no és una qüestió menor. Aquesta doble oportunitat no s’havia donat mai i no està escrit enlloc que hagi de durar. L’alternativa ja sabem quina és: la dreta ultramuntana i involucionista o el jacobinisme d’un PSOE reforçat. Seria una irresponsabilitat històrica, per no dir una ceguesa política, no aprofitar la conjuntura actual. Veurem si l’independentisme n’és capaç o si s’instal·la en els maximalismes, la divisió i els retrets, que és el que ara estem veient en campanya. Les enquestes donen diferències mínimes entre els uns i els altres. En aquest context, pensar en termes de victòria o derrota no ajuda. El que guanyi per poc que no s’enganyi, no haurà guanyat. Sol no farà res. Ningú no podrà imposar la seva veritat parcial.
Tornem al principi. El pitjor seria que, amb uns resultats així, ajustats, amb un possible triple empat per dalt, entréssim en la paràlisi o en els acords fràgils basats en la desconfiança. Així ja hem vist que ni es pot governar bé ni es pot plantejar cap camí de sortida. Quan els problemes es deixen podrir, sempre poden anar a pitjor. Tothom hi té a perdre. La pandèmia obliga, a més, a un plus de responsabilitat per part de tots: a aconseguir, per exemple, el màxim tall dels fons europeus. No és cap broma. En això també ens hi juguem el futur. La vida. El dia a dia.
