133è president, el del sanchisme
En la seva dilatada carrera dins del PSC (que ell pronuncia, efectivament, en castellà), Salvador Illa va anar passant etapes fins que va arribar a un punt d’inflexió: el seu pas pel ministeri de Sanitat, un ministeri que se suposa poc rellevant perquè té les competències transferides, però que en temps d’Illa va agafar de sobte una importància fonamental perquè va esclatar la pandèmia de covid-19. Això va dur Pedro Sánchez a decretar l’estat d’alarma, que comportava, mentre durés, la recuperació parcial de competències per part del govern de Madrid. Illa es convertí aleshores en el ministre de la pandèmia, i també en allò que no havia estat mai: un polític conegut i popular, ben vist per un públic ampli que valorava la seva seriositat, en contraposició amb els adeptes a la política espectacle.
A partir d’aquí (primer com a candidat a la presidència de la Generalitat, després com a cap de l’oposició amb Pere Aragonès, ara com a 133è president de la Generalitat) s’ha convertit en el representant més destacat a Catalunya del sanchisme, aquesta paraula que en principi era un insult de la dreta espanyola, però que Pedro Sánchez, com sol fer, ha procurat girar a favor seu. Diguin el que diguin els seus adversaris, Illa es dedica a insistir en el seu perfil d’home seriós, meticulós i que va per feina. Ha aprofitat aquests tres anys a l’oposició al Parlament per distanciar-se, en contingut i en maneres, del paper tòxic que havien fet els dirigents de Ciutadans, i ara s’ofereix com un president que es proposa gestionar bé. Sánchez du sis anys com a president del govern d’Espanya, durant els quals ja ha conegut, avui dia, tres presidents de la Generalitat. Si Illa aconsegueix dur endavant la millora del finançament acordada amb ERC o una d’equiparable, aturar la desinversió de l’estat espanyol a Catalunya, corregir les disfuncions en serveis públics fonamentals com Rodalies o la sanitat pública (que, com hem dit, coneix bé) i que les polítiques lingüístiques i culturals actuïn a ple rendiment, podrà penjar-se la medalla d’haver millorat substancialment, en comparació amb els seus predecessors independentistes, l’autogovern de Catalunya. Pur sanchisme, en el qual no entren les polítiques socials que li haurien reclamat els comuns (que per això han quedat fora del Govern, com Podem va quedar fora del govern d’Espanya tan aviat com Sánchez en va poder prescindir).
l sanchisme és demostrar que es pot governar Espanya donant l’esquena a l’espanyolisme tradicional i recolzant-se, en canvi, en una bona entesa amb els governs basc i català, és a dir, abraçant la idea de la pluralitat i la diversitat fins allà on la mirada madrilenya és capaç d’entendre i defensar aquestes idees. És un plantejament nascut no de la convicció, sinó d’un seguit de correlacions de forces a Espanya, al País Basc i a Catalunya, i també del tancament de la dreta espanyola i de la catalana en les seves pròpies sobreactuacions. I és un plantejament nou, amb un recorregut incert però no necessàriament impossible.