13/9: Encara

Hi havia qui esperava que aquesta Diada escrivís l’epitafi de l’independentisme. Sota el principi polític i militar que ningú està vençut del tot fins que es rendeix o fins que reconeix la derrota. Aquesta Diada no ha fet cap d’aquestes dues coses. Certament, els qui tenien escrit l’epitafi a l’avançada han volgut aprofitar-lo. Però farien bé de no creure-se’l. Entre altres coses, perquè si abans consideraven irrellevant que dos milions de persones es manifestessin no poden trobar ara tan rellevant que se’n manifestin uns centenars de milers, i més després d’una pandèmia no tancada. Però sobretot perquè ara les Diades juguen en una altra lliga. Certament, menys brillant, menys lluminosa que la de fa uns anys. Més confusa, més llarga, on manen més la perseverança, la resiliència i la continuïtat que la gran explosió colorista d’un determinat moment. No és la lliga que ha triat l’independentisme. És la que li ha triat l’Estat, fent el sord a manifestacions i a urnes. Certament, quan convoques una manifestació, com més gent hi hagi millor. I quan hi ha eleccions, com més vots tinguis, millor. Però ara no es tracta tant de batre cada any un rècord d’assistència com de demostrar que això és ben viu. Que no està solucionat. Que no hi ha epitafi.

Vicenç Villatoro és escriptor.