S’ha dit que els fons europeus per a la recuperació després de la pandèmia són una mena de nou Pla Marshall. Potser la comparació no és encertada en tot, però hi ha punts de contacte. Si més no pel que fa al volum de la injecció de diners per a alguns països. El Pla Marshall de després de la guerra va incloure condicions polítiques. Espanya en va quedar fora perquè era una dictadura. Ara aquestes condicions polítiques explícites no sembla que existeixin, però hi són implícites. I a tots els receptors d’aquests fons els interessa molt oferir unes garanties de seriositat, estabilitat i bon funcionament institucional que generin prou confiança als països que els nodreixen. Que els diners arribaran igualment sense confiança? Figura que sí. Però per si de cas, més val oferir aquestes garanties. I alguns països generen a hores d’ara més recel que no pas confiança, en termes d’estabilitat i de bon funcionament de les institucions. Diria que tot el que està passant en la política espanyola, des dels indults fins als canvis en el govern, i tot el que hi pot passar, no està deslligat de la necessitat imperiosa de generar confiança a Europa en el marc d’aquesta mena de nou Pla Marshall. Encara més: n’és i en serà la principal clau d’interpretació.
