Ara que ja s’han pactat els pressupostos, la pregunta que cal fer-se és aquesta: quin dels preus a pagar pel Govern d’ERC era més car, complir les tres condicions –de fet, els acords de legislatura– que posava Junts al mes de setembre per seguir al Govern, o que ara s’hagi hagut d’humiliar fins a empassar-se el projecte Hard Rock, l’ampliació de l’aeroport i la B-40?
D'ençà de la fàtua que va llançar Albert Batet sobre el Govern presidit per ERC amenaçant-lo amb una qüestió de confiança, la política catalana ha anat a la deriva –si no és que s’ha de parlar de naufragi–. Costa de creure que Batet fos conscient de la gravetat del seu desafiament i que Junts hagués calculat prou bé les conseqüències d’abandonar el Govern una setmana després. Conseqüències per al partit, però sobretot per al país. Pagar el preu de la irrellevància –d’una certa irrellevància– per garantir la coherència –o una certa coherència– no és poca cosa.
En canvi, qui ha sabut aprofitar amb astúcia –i mala bava– la desavinença i la feblesa sobrevinguda del Govern d’ERC han estat Salvador Illa i el PSC. És l’avantatge de fer política sense tenir gaires escrúpols: l’única coherència dels socialistes es pot resumir amb un “tot pel poder”, i “tot per Espanya” (per no dir la pàtria). Aquesta absoluta manca de flexibilitat que els ha permès el fet d’imaginar-se vencedors a les properes eleccions i presidir l’autonomia n’ha accentuat més la imatge de duresa que no pas n’ha reforçat la de lideratge. Les condicions imposades, sense cap relació amb el pressupost i només amb objectius electoralistes locals, han estat profundament humiliants per a ERC, que només es pot consolar imaginant que, a mitjà termini, no les haurà de complir. I sobre el rendiment electoral per al PSC, ja en parlarem: l’independentisme sol créixer quan l’humilien...
Pel que fa al Govern d’ERC, torno a la pregunta inicial. Si bé és convenient demanar-se si amb aquests 128 dies a la deriva Junts hi ha guanyat res, encara ho és més preguntar-se si el gest d’autoritat del president Aragonès destituint Jordi Puigneró, la peça forta de Junts al Govern, l’ha acabat reforçant. Potser sí que treure’s Junts del Govern els alleujava internament i en tenien moltes ganes, però afegir-hi Nadal, Campuzano i Ubasart per poder-ne dir “el Govern del 80 per cent” ja s’ha vist que no servia de res. Trenta-tres són trenta-tres, vint-i-quatre per cent de diputats només són la quarta part.
Vist el final de la partida, el balanç de no plegar-se a les tres condicions de Junts –coordinació estratègica independentista; taula de diàleg limitada a discutir l’autodeterminació i l’amnistia, i coordinació ERC-Junts al Congrés de Diputats–, per llavors doblegar-se a tres projectes que contradiuen frontalment el model de país de què feien bandera, no sembla pas cap victòria. Sobretot si no ens enganyem sobre el caràcter més retòric que fàctic de les condicions que posava Junts, tan fàcils de trampejar, com tampoc del caràcter populista de les condicions exigides pel PSC, tan fàcils de retardar fins a futures legislatures amb informes i recursos ambientals, oposició territorial i indolència administrativa. Ja veurem si a primers de 2025 –si el Govern hi arriba– s’ha pogut posar cap rètol que anunciï l’inici de les obres.
Es digui el que es vulgui, aquests 128 dies a la deriva són la conseqüència palpable de la dificultat de tots els partits –tots sense excepció– de gestionar el postreferèndum. I demostra que no hi ha marxa enrere. Esclar que, fent-ne virtut, podríem cantar amb Txarango allò de “Junts a la deriva. / Que la vida esclati com nosaltres dos”. I potser sí que cal esperar que tot esclati per “rebentar tots els rellotges” i “començar de nou”. Però com deia aquella cançó de Pau Riba, “Oh, que llarga es fa sempre l’espera / quan s’espera que vindrà el pitjor”.
