1. En determinades circumstàncies, com ara quan hi ha majories clares i regna una forma o altra de bipartidisme, guanya les eleccions qui obté més vots. En calent, sempre aflora alguna rebequeria perquè els candidats s'han donat aviada al llarg d'un parell de setmanes i els costa de reaccionar, però la cosa dura poc. En canvi, quan no hi ha majories clares la rebequeria pot perllongar-se al llarg de tota una legislatura i ser contradictòriament coral. En un sistema com el nostre, no guanya qui ha obtingut més vots sinó qui és capaç de configurar una majoria parlamentària, independentment de si és estrambòtica a nivell ideològic i/o absurda des d'una perspectiva estratègica. Aquestes coses acostumen a resoldre's a l'últim minut, i en general de manera brusca i atzarosa. No hi ha ni una sola enquesta seriosa que diumenge vinent atorgui una majoria ja no dic absoluta, sinó simplement clareta. Això vol dir que el gran èxit musical de l'estiu serà la cançó de l'enfadós interpretada per un cor desafinat de diverses veus. Si no hi ha prou volum, l'infraperiodisme d'una banda o de l'altra hi posarà la percussió i els metalls. A molta gent li agrada, aquest soroll. Sobre gustos...
2. Quan fa un temps es parlava de "la majoria" es feia referència, en realitat, a les classes mitjanes enteses en un sentit ampli. Avui, la classe mitjana tal com es visualitzava fa només una generació ja és minoritària. Encara que la il·lusió ambiental del low cost sembli indicar el contrari, la precarietat dels salaris en el si de les generacions més joves ja no permet utilitzar seriosament aquest concepte. En circumstàncies normals, les classes mitjanes clàssiques tenien una mena d'instint per ensumar què els convenia i què no. Les classes mitjanes paròdiques de l'actualitat, les del món low cost, són més difícils de preveure en la mesura que els seus interessos ja no tenen res a veure amb coses com l'estalvi, per exemple, que era un referent clau de les classes mitjanes reals. En aquesta campanya, ¿qui n'ha parlat amb profunditat –no tangencialment–, d'un tema com aquest? (La pregunta és retòrica, per descomptat.)
3. En el si d'un sistema més o menys bipartidista, el vot reactiu sol ser més aviat escàs i té un recorregut efímer (recordem el cas grotesc, però anecdòtic, dels tres diputats que va obtenir Ruiz Mateos en unes europees). En un context tan atomitzat com el nostre, el vot reactiu forma part de la normalitat i complica qualsevol anàlisi en clau ideològica o nacional. Tant si deriva de la candidesa com de l'estultícia, molts polítics poden acabar creient-se que els han votat perquè el personal comparteix el seu programa, i no perquè volen castigar aquest o aquell altre per les raons que siguin. Si observem les previsions atribuïdes a determinades forces emergents (almenys segons les enquestes actuals), el vot reactiu no serà pas insignificant. Convé recordar, en tot cas, que la mera reacció pot tornar-se proactiva en un tres i no res. Si algú ho dubta, que observi, entre molts altres, el cas argentí.
4. Les xarxes socials, així com el consum acrític de determinats mitjans, menen a estranys miratges derivats de l'autoreferencialitat. La setmana passada vaig presenciar com una persona discutia acaloradament la fiabilitat de les enquestes que no atorgaven cap diputat a la formació que tenia previst votar. En un to que pel context em va semblar sobreactuat, i fins i tot impertinent, va brandar el seu mòbil com aquell qui mostra una prova en un judici i va dir: "Però que no ho veieu!?". No vaig veure la pantalleta, però m'imagino que mostrava al seu grupet d'amics aclamant de manera unànime una determinada opció. Pura autoreferencialitat. L'efecte global de tot plegat no és pas innocu: és molt probable, per no dir segur, que en unes altres circumstàncies comunicatives aquesta persona no malbarataria el seu vot en aventures que acabaran sent extraparlamentàries.
5. Ja sé que fa de mal dir, però aquestes eleccions són més aviat irrellevants. El peix ja està venut: es va subhastar fa set anys. Ara era el moment de replantejar seriosament determinades estratègies que no han portat enlloc, tant per part de l'independentisme com de l'espanyolisme, però ningú no ha gosat fer-ho per evitar crucifixions a les xarxes socials. M'imagino que l'índex d'abstencionisme serà superior al d'altres eleccions recents. Em refereixo a l'abstencionisme actiu i conscient, no al tantsemenfotisme. Tot plegat té un component trist de pròrroga i penals que no resulta gaire convincent ni estimulant, perquè no resoldrà res en cap sentit.
