12-M: canvi de rasant

Havia de començar la campanya electoral a Catalunya, amb expectatives pel que s’hi juga però sense gaires passions. El terreny estava ben acotat entre dos pols que significaven el canvi de rasant que personifica Salvador Illa i el continuisme amb la utopia, més verbal que altra cosa, del “ho tornarem a fer”, sector representat per un Carles Puigdemont amb molta capacitat polaritzadora però sembla que amb una mica menys de credibilitat de la que havia tingut. Enmig, una Esquerra que intenta treure el cap entre la gran confrontació apel·lant a una gestió de govern que resulta més aviat esquifida. Però va aparèixer l’inesperat i poc comprensible factor Pedro Sánchez, un moviment del qual, tal com ha acabat, ningú és capaç de dir per què ha servit. Bona part dels arguments de la famosa “carta” tenen tot el sentit del món. No és acceptable ni assumible el nivell de porqueria, maledicència, confrontació, exabruptes, mentides i difamacions. Desgraciadament fa molt que dura, i ja fa molt que hauria d’haver estat abordat. Centrar el tema en l'esposa pròpia per agafar-se un temps no resulta gaire adequat. Tota l’altra gent que ha estat víctima del pseudoperiodisme, del fangar polític de la dreta ja convertida tota en extrema i d'un poder judicial d’una cultura prevaricadora i antidemocràtica, també mereix ser defensada. Tot plegat semblava fer referència a un “factor humà” ben acceptable, però la sortida de la retirada espiritual ens ha deixat confosos. Calia concretar, i molt, què significa l’esperit de regeneració democràtica, tan necessària, que es diu voler impulsar. Presentat de manera genèrica, sona una mica massa lleuger, per no dir frívol.

Partits polítics, analistes i opinadors s’han fet la mateixa pregunta: ¿com afecta això la campanya i els resultats de les eleccions catalanes? Sincerament, crec que només en l’estat d’ànim dels contrincants, confosos per un moviment inesperat del qual alguns han cregut que era un subtil i sofisticat moviment estratègic per reforçar la candidatura de Salvador Illa. Em sembla que ni estava prefigurat, i que tampoc ajuda o perjudica el seu discurs polític, que té una solidesa i una lògica pròpia que se centra en el futur de Catalunya. Justament és Salvador Illa qui menys ha apel·lat a la política espanyola. Curiosament, els qui més ho fan són els mateixos independentistes, que en els seus discursos no semblen recordar el pacte polític que tenen a Madrid i sobre el qual pivota una llei d’amnistia feta pel benefici dels seus. Als “exiliats de l’interior”, que són molts més i que han hagut d’aguantar tot i més en la darrera dècada, no se’ls reconeix ni se’ls “rehabilita”.

Més enllà de Pedro Sánchez, tothom sap prou bé què es juga Catalunya en aquestes eleccions. No són unes eleccions més. Per més que el Procés alguns el visquessin com una festa i com un camí cap a la utopia, no ha portat enlloc ni res de bo. O sí: a un país dividit i confrontat, amb pèrdua de competitivitat, degradació dels serveis públics i una paràlisi econòmica i social que, a la pràctica, significa endarreriment. La possible aborció del Banc de Sabadell pel BBVA no és un fet anecdòtic. És molt rellevant i expressa la falta de polítiques serioses i d’estabilitat institucional. Probablement, aquestes eleccions són les menys ideològiques de fa anys. La tria és entre mantenir-nos en l’estat de somieig que significa Puigdemont i la seva voluntat de repetir l’1 d’Octubre, o bé recuperar la normalitat política i que el país torni a ser governat, i que ho sigui sense trinxeres i sense exclusions.

Agradi o no, el PSC representa la centralitat, la superació del conflicte. Salvador Illa és el candidat més ben situat per això, perquè si alguna cosa té és experiència de gestió, i practica molt poc l’estridència. Ningú s’hauria de sentir perdedor en aquestes eleccions en la mesura que tots ens reconeixem la legitimitat de pensar el país com vulguem, d’acceptar la pluralitat i el principi de la tolerància. No pot haver-hi ni jutges ni guardians de la catalanitat. L'amnistia, amb el cost polític que té, és una bona manera de demostrar la voluntat de superació d’una dinàmica que, siguem clars, no s’havia d’haver impulsat mai, i encara menys per part d'aquells que com Artur Mas es presentaven fa uns anys a la societat catalana com a gent de seny i moderació. El país té mancances, debilitats i reptes molt importants per afrontar. I caldria fer l’encàrrec a persones que creuen en la política com a gestió de necessitats col·lectives i no pas com a impuls de moviments èpics. Aquesta vegada serà l’estat d’ànim el que decidirà una bona part dels vots catalans. Ganes de passar pàgina, de deixar d’escoltar discursos buits, de deixar d'acceptar que ens menteixin i, finalment, que ens parlin d’allò que realment afecta la vida de cada dia. És l’hora de governants tranquils, previsibles, i no de polítics abrandats instal·lats més enllà de la realitat. Com en la pel·lícula de Jean-Luc Godard, hi ha símptomes que estem davant del final de l’escapada.