12/8: Messi és nostre

Els grans esportistes neixen o es construeixen? Si ens mirem els resultats dels Jocs Olímpics arribarem a la conclusió que totes dues coses. El talent esportiu –i el talent en general, també l’artístic– neix allà on vol. Però hi ha societats que tenen més capacitat que d’altres per acollir aquest talent natural i fer-lo créixer i esclatar. No es pot crear talent allà on no n’hi ha. Però allà on n’hi ha, de naixença, es pot deixar perdre o es pot potenciar, segons l’estructura esportiva, la capacitat d’acomboiar-lo, formar-lo i crear les condicions perquè fructifiqui. Per això els països rics tenen més medalles als Jocs: perquè les seves societats tenen més possibilitats en aquest sentit. Per això, els mateixos mitjans que van inventar l’eslògan “Soy español, ¿a qué quieres que te gane?” justifiquen ara els seus mals resultats en els Jocs de Tòquio per la manca d’inversió pública en esport. Per això atletes que no haurien tingut gaire futur al seu país de naixença guanyen medalles amb el seu país d’acollida. I per això també la societat catalana viu amb un gran impacte emocional la marxa de Messi. No tan sols perquè l’havíem tingut i ja no el tenim (i això ens fa una mica més perifèrics). També perquè l’havíem fet i se’ns en va.