11/9: La Diada de l’aeroport

Les maniobres i els discursos dels últims dies entorn de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona han deixat damunt de la Diada d’enguany una tintura desagradable, que no li convé gens: una certa sensació, cansada, de derrota. I ara no parlo del fet en ell mateix, de retirar una inversió anunciada. Això és viscut com una derrota per alguns i com una victòria per uns altres. La sensació de derrota és més conceptual. A través de l’afer de l’aeroport, el govern Sánchez ha aconseguit alimentar amb cert èxit el seu discurs: que allò que anomenen el problema català no és el problema de Catalunya amb Espanya, sinó un problema dels catalans entre ells. Que no és que Espanya no reconegui prou o no tracti bé Catalunya. Espanya ja faria el que hagués de fer. El problema és que els catalans estan dividits, enfrontats, no saben ben bé el que volen i allò que volen alguns no quadra. Sánchez ha trobat hàbilment una excusa per no invertir, ha fet callar l’oposició espanyola que l’acusa d’afavorir Catalunya i ha sembrat al bàndol catalanista i independentista la zitzània de la discòrdia. Abans de parlar de res, aclariu-vos vosaltres. I el discurs ha fet forat. Perquè, tot i ser fals en l’essencial, potser no és fals del tot en el dia a dia.