10 anys del 9-N
El dia 9 de novembre del 2014, diumenge, Catalunya votava per primer cop sobre la seva independència. Aquell dia coincidia amb el 25è aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, un enderrocament que es convertiria per sempre en un potent símbol de llibertat. Amb la primera consulta sobiranista, els catalans transmetien també el seu anhel de llibertat, i la seva determinació per exercir el dret natural de les nacions a decidir el seu futur col·lectiu.
Dos mesos abans d’aquella data, els escocesos havien rebutjat, per ben poc, la independència del seu país. En efecte, el setembre d’aquell any 2014 Escòcia va celebrar un referèndum, acordat amb els britànics, donant un exemple de diàleg, negociació, pacte i qualitat democràtica. El primer ministre del Regne Unit de l’època, David Cameron, al ser requerit per les raons que l’havien portat a acceptar el referèndum, va respondre: “Perquè soc demòcrata”. L’exigència democràtica ocupava el centre del tauler, i al servei d’aquesta jerarquia varen trobar la manera d’adequar el marc legal.
Els escocesos, en contra de la seva voluntat majoritària, van marxar de la Unió Europea després del Brexit; i Escòcia segueix essent part del Regne Unit. Els catalans hem exercit dos cops el dret a decidir, el novembre del 2014 i l’octubre del 2017, hem patit una duríssima repressió que encara dura, Catalunya segueix sotmesa a l’ordenament jurídic espanyol, i fins i tot com a resultat de les darreres eleccions s’ha perdut la majoria catalanista al nostre Parlament, quedant la suma independentista molt lluny de la majoria que havíem tingut. A molts no ens agrada, però aquest és el punt on ens trobem.
Han transcorregut deu anys, prou temps per fer una reflexió serena, i en el trajecte hem viscut un munt de vicissituds, base idònia per haver atresorat experiència. Amb aquest bagatge, i fugint de gesticulacions eixorques, crec que podem fer un balanç de llums i ombres, amb el propòsit que les llums ens il·luminin i que les ombres no siguin massa allargades.
Les llums que varen guiar els primers anys del procés sobiranista, fins al punt de dibuixar un quadrat d’or, varen ser quatre: mobilització ciutadana intensa, persistent i ordenada, transmetent energia positiva; un objectiu compartit i ben definit, consistent en la voluntat d’exercir el dret d’autodeterminació com a requisit previ a una possible independència; un camí comú, parlat i consensuat, pel qual poguessin transitar tots aquells que perseguien el mateix objectiu; i finalment un lideratge de conjunt i no de part. Els vèrtexs d’aquest quadrat d’or varen funcionar bé, no cal dir que superant mil i un obstacles, durant cinc anys, entre finals del 2012 i les acaballes del 2017. Avui, d’aquests quatre punts de suport sobre els quals va pivotar l’expansió del projecte, no en queda cap de prou consistent. Les mobilitzacions han perdut intensitat, l’objectiu s’ha desdibuixat, cadascú ha enfilat el seu camí i els lideratges han passat a ser de part.
Les ombres no s’han esborrat, ni les de fora ni les de dins. Entre les primeres destaca que, malgrat l’aprovació de la llei d’amnistia, la repressió continua, ara en forma de negativa a aplicar una norma vigent, publicada al BOE. S’han ampliat causes penals contra líders sobiranistes. No s'ha passat comptes a cap dirigent vinculat amb accions amb un gran potencial delictiu com l’operació Catalunya o l’espionatge amb Pegasus. Entre les segones, la incapacitat de refer ponts i de reconstruir confiances entre organitzacions sobiranistes porta a l’escenari actual: concentració del poder en mans del Partit Socialista, amo i senyor de la situació. I, mentrestant, ERC es dessagna enmig d’una lluita fratricida i la CUP té feina per sortir del pou de la història dins del qual ha anat rodolant. Les ombres són el triangle de les Bermudes, en clara contraposició amb les llums del quadrat d’or.
Han passat deu anys, la travessia ens hauria d’haver fet més savis, i per sobre de tot cal mirar endavant. En aquesta mirada cap a la nostra proa, la que ens marca el rumb, hauríem de tenir ben presents els objectius pels quals lluitar. Pensant en el conjunt del nostre país, en veig tres que per a mi haurien d’estar en el frontispici de la nostra tasca col·lectiva: identitat, progrés econòmic i benestar social. Sense identitat no hi ha país; sense progrés econòmic no hi ha benestar; i sense benestar no hi ha creixement ni dignitat de la persona. Per fer aquesta feina, la nostra caixa d’eines és més limitada del que voldríem i del que necessitaríem. Conjurem-nos per millorar les eines, traient profit de l’aritmètica favorable que tenim a Madrid. Fem bon ús de les eines disponibles en cada moment. I si, en lloc de mirar només endavant, algun dia volem tornar a enlairar la mirada, tinguem ben present que hem de reconstruir els vèrtexs del quadrat d’or i allunyar-nos del perillós triangle de les Bermudes.