Què és i què no és l’1-O

Enmig de la cridòria eixordadora, del lamentable foc –“foc amic”, a sobre– de xiulets, insults i desqualificacions que ha castigat aquestes darreres setmanes l’independentisme català, m’agradaria ser capaç de fer una anàlisi –subjectiva, naturalment– sobre el significat i el valor, sobre les forces i les febleses que deixà aquell dia tan mal commemorat cinc anys després, el diumenge 1 d’octubre de 2017.

Contra allò que sosté un cert columnista cada vegada més patètic, aquell no fou “un dia trist”. Al contrari: va ser, per a una bona meitat de la societat civil catalana, una jornada exultant, gairebé èpica, d’empoderament ciutadà, de mobilització cívica, de resistència no-violenta al poder armat. Les multituds que envoltaven i protegien els col·legis electorals no eren “una massa” arreplegadissa dirigida per “activistes” –així els insulta l’al·ludit columnista–, sinó una ciutadania autoorganitzada des de baix, que sumava persones dels més diversos horitzons biogràfics, ideològics i socials.

Cal estar molt malalt de sectarisme per qualificar aquella ciutadania mobilitzada de “fanàtica”. ¿”Fanàtica”, per voler exercir el dret democràtic al vot i defensar-lo a risc de la pròpia integritat física? ¿”Fanàtica”, enfront del fanatisme mercenari d’uns uniformats que actuaven com a veritables tropes d’ocupació? ¿”Fanàtica”, davant la misèria moral d’aquells que les dirigien, una colla de subjectes obscurs (Enric Millo, el ministre Zoido, el tinent coronel De los Cobos...) que encara no han tingut el valor de dir qui donà l’ordre de carregar contra la gent, i qui la va suspendre hores després? En fi, dir que el crit "Els carrers seran sempre nostres" era “una consigna sinistra” acaba de retratar al nostre inefable columnista: ¿què hauria cridat ell: que els carrers eren dels piolins, abans de córrer a amagar-se a casa?

No, l’1 d’Octubre no va tenir res de trist, excepte per als aparells estatals espanyols. Va ser una diada modèlica pel capteniment pacífic de tantíssimes persones mobilitzades, per la resistència passiva enfront de la repressió, per la formidable xarxa de complicitats civils i ciutadanes que la va fer possible.

Però van votar 2.286.217 persones, un 43,03 % d’aquelles que hi tenien dret.

En part a causa dels esforços (judicials, policials, informàtics...) de Madrid per dificultar la participació, sens dubte; sobretot degut al boicot o a la indiferència de l’hemisferi unionista de la societat catalana. Així, doncs, l’1-O van votar menys electors que en la consulta participativa del 9 de novembre de 2014 (aleshores foren 2.344.828), i força menys que en el poc lluït referèndum de ratificació del nou Estatut, el 18 de juny de 2006 (2.570.846). Amb una diferència substancial: ni el 2006 ni el 2014 no es pretenia que l’escrutini servís de base legitimadora per a una declaració d’independència acceptada per Espanya i/o reconeguda per la comunitat internacional.

D’aquesta manera, la rotunda victòria que el sí obtingué l’1 d’Octubre (90,18%) constitueix una fita moral i política molt important i és un motiu d’orgull col·lectiu, però no serveix de base jurídica ni democràtica per proclamar una independència que no sigui purament simbòlica. Ja anys abans del 2017, un important diplomàtic europeu destinat a Barcelona m’havia dit en més d’una ocasió: “Quan l’independentisme arribi al 55% dels vots amb una participació habitual, aleshores els governs estrangers començaran a mirar-se el tema amb uns altres ulls...” Si examinem la –tanmateix, interpretable– llei de claredat canadenca, o bé les condicions que la Unió Europea posà per reconèixer la independència de Montenegro el 2006, veurem que es mouen dins d’aquests mateixos paràmetres.

Com que, per ara, no hem assolit aquestes fites, podem fer dues coses: treballar amb realisme i tenacitat per arribar-hi a mitjà-llarg termini, sabent que es tracta d’una batalla de resistència, de desgast, en el curs de la qual ni les puntes d’exaltació ni els abismes de desànim no ens ajudaran gaire, i menys encara les baralles fratricides; o bé autoenganyar-nos i dir que ho tenim a tocar, que és tan sols una qüestió de voluntat política, que si uns líders valents i patriotes de veritat la proclamen, la independència serà un fet a l’instant.

Entre els adeptes d’aquesta última doctrina (l’Assemblea Nacional Catalana, la majoria de Junts, els presidents Torra i Puigdemont i aquell sector independentista radicalitzat que veu botiflers arreu) preval encara una altra pirueta democràtica: la de creure que el problemàtic “mandat de l’1 d’Octubre” té una vigència indefinida i sense data de caducitat. Que, a desgrat de les altes i les baixes que el cens registra cada any, de les lògiques fluctuacions de l’opinió pública, dels eventuals canvis en el context històric, allò que un 38,47% del cens votà afirmativament l’1-O legitima per sempre més a declarar la independència, hagin passat cinc anys o deu.

I no. Cap país del món no ha esdevingut independent en virtut d’un referèndum que no s’hagués celebrat poques setmanes o mesos abans de la proclamació. I tampoc: l’1-O no pot legitimar un Consell de la República que estigui per damunt del Parlament democràticament elegit.