1/2: Abraçades

ÉS UNA LLÀSTIMA que Ciutadans hagi optat per retirar els seus cartells de campanya en què oferien abraçades, perquè eren molt informatius. Certament, fa lleig haver fet servir imatges comprades que no es podien utilitzar en cap cas amb objectius polítics. I també fa estrany que s’ofereixin abraçades en un temps de pandèmia en què ens les desaconsellen molt expressament. Però les imatges tenien una característica que les feia significatives: eren de persones que s’abraçaven a elles mateixes. No abraçades entre dues persones, sinó autoabraçades. Xavier Rubert de Ventós, fa temps, feia servir la metàfora de l’abraçada per explicar a la vegada la seva opció a favor de la independència i la seva voluntat d’entendre’s amb Espanya: per abraçar-se cal ser dos. Si volem que Catalunya i Espanya s’abracin, han de poder ser dos. Llavors un abraça l’altre. Per tant, cal reconèixer que hi ha un altre. Aplicant la metàfora de Rubert de Ventós, el que ens proposaven Ciutadans eren abraçades sense que hi hagi l’altre. Les de qui opta per abraçar-se a ell mateix, perquè només s’estima a ell mateix, i no necessita ni reconeix l’altre. Les de qui creu que, de fet, només n’hi ha uns (ells). És difícil expressar millor en una sola imatge tot un ideari polític.