Qui sap si quan Jacint Verdaguer es preguntava com passaria a la posteritat, s’imaginava que acabaria tenint un monument en ple Eixample de Barcelona. No es pot dir que tingués mala sort. Des de dalt de la columna de 20 metres que s’alça a l’encreuament de l’avinguda Diagonal, el passeig de Sant Joan i el carrer Mallorca, fa cent anys que el poeta té una tribuna privilegiada des d'on pot observar una ciutat que en la seva "Oda a Barcelona" ja endevinava metropolitana.
Ara bé, poques coses hi ha tan importants com tenir sort amb els veïns. Ho sap també el monument de Verdaguer, que va trigar prop de mig segle a tenir companyia, però que va veure com als anys 70 es mudava al seu cantó un nou inquilí. Un veí que no és que fos especialment sorollós, però que sí que era evident que arribava amb ganes de fer-se notar. Un mussol gegant, que aterrava gràcies a una empresa –Rótulos Roura– que tenia les oficines allà al costat.
Aquell rètol lluminós alat no va trigar gaire a guanyar-se la simpatia dels barcelonins. Els seus ulls il·luminats i la seva afició a picar l’ullet, van convertir-lo aviat en una icona de la ciutat. Verdaguer es va veure forçat a compartir el protagonisme en un encreuament que fins aleshores havia dominat completament. I no només això: el mussol va acabar fent també una incursió en el món literari, convertit en la inspiració del logo del segell l’Altra Editorial.
I això que la pervivència del mussol no ha sigut fàcil. El 2004 hauria pogut desaparèixer quan l’Ajuntament va començar a retirar aquesta mena de rètols publicitaris de la ciutat perquè incomplien la normativa. El consistori, però, el va indultar reconeixent-li la condició d’emblema de Barcelona. També l’estiu del 2010 va veure passar la seva vida pel davant quan un fort temporal va esmicolar-li els ulls i en va repartir els trossos per la diagonal.
Aquell ensurt va encendre algunes alarmes a l’Ajuntament, que va signar un conveni per una dècada amb la propietat de l’edifici on hi ha el mussol. L’acord implicava que la propietat asseguraria el cartell i es faria càrrec de la responsabilitat civil, i que el consistori el restauraria. Es va refer l’estructura i es van canviar els llums antics per leds, cosa que li va retornar durant un temps aquella característica picada d’ullet. Fins que es va tornar a espatllar i a quedar completament a les fosques.
Aquell conveni va caducar fa quatre anys, i ara l’Ajuntament en renegocia amb la propietat un de nou. L’objectiu, segons podem avançar als subscriptors d’aquesta newsletter, és que aviat pugui tornar a picar l’ullet als barcelonins. També al nou tramvia, que des d’aquesta setmana s’ha convertit en el nou veí del mussol i d’un Verdaguer ja més que resignat.
El ban
No volia acabar aquesta primera newsletter de Barcelona sense agrair-vos la confiança i dient-vos que m’agradaria que aquest fos un espai d’intercanvi. Us deixo el meu correu (gpruna@ara.cat) per si em voleu fer arribar qualsevol comentari, queixa o proposta d’història.
També us avanço que m’agrada molt fer recomanacions i rebre’n. Aquest cop, ja que hem parlat del mussol de la Diagonal, us vull parlar de Mister Andreu, una botiga del Gòtic on podeu trobar pòsters, samarretes i tota mena de productes amb imaginari barceloní i on, si us hi acosteu, veureu que el mussol hi té un lloc destacat. Perquè encara hi ha esperança enmig de l’allau de souvenirs de gust dubtós que pateix la ciutat.