Dona’m solidesa defensiva i et guanyaré el Mundial
BarcelonaRússia 2018 ja ha arribat als quarts de final i les vuit seleccions classificades ja han desplegat el seu argumentari per ser candidates al títol. Qui més qui menys és capaç de catalogar el joc dels vuit països i identificar-ne els punts forts i els febles.
Del primer partit, Uruguai-França, en podem preveure una lluita dura i seca entre dos equips que, posats a preferir, prefereixen cedir la iniciativa i cavalcar al contraatac. La diferència entre la 'celeste' i la 'bleu' potser sigui la seva fe defensiva. L’únic gol que han encaixat els uruguaians des que va començar el 2018 va ser, precisament, el de vuitens contra Portugal, i va ser Pepe en un córner (sorprenentment, perquè les accions a pilota aturada és un dels punts forts de l’equip de Tabarez). França també ha intentat convèncer que pot ser favorita a partir d’un creixement defensiu, però el dinamisme de la seva gent d'atac no li evita encaixar algun gol. Si l'Uruguai es posa al davant, li costarà.
El Brasil-Bèlgica és una mena de xoc de miralls amb un matís diferencial important: si bé les dues seleccions estan sent les més riques ofensivament, la 'canarinha' ha trobat la manera de treure tot l’arsenal de recursos d’atac sense perdre consistència. Suïssa, amb un gol de córner, ha sigut l’únic equip que li ha fet un gol en el que portem d’any. El Brasil és una roca, però una roca divertida. El tàndem Casemiro-Paulinho, la millor versió de Thiago Silva, i el punt madur dels dos laterals, fan de l’equip de Tite un bloc compacte i difícil de batre. Se sent còmode en l’acció, però també en la reacció, i viu alegrement a camp contrari sense tenir manies de replegar-se si és el que toca. No sé si Bèlgica té aquest punt de cocció encara, però probablement la grandesa del partit li permeti lluir el que menys se li ha vist: una versió de relativa inferioritat que exploti els seus recursos al contraatac. Sona a final anticipada.
El Suècia-Anglaterra serà una revisió de l'art del joc directe, de les centrades i de les accions a pilota aturada, tot i que aquesta Anglaterra potser sigui la menys anglesa de totes. Però en els moments importants, s'aferra a l'essència britànica, una essència que també s'ha fet seva l'equip suec. L'equip que ha prescindit d'Ibra és això, un equip que encaixa molts pocs gols i rendibibilitza molt bé els seus, i que té un ofici a l'àrea que la fa ultrarresistent. Anglaterra, en canvi, deixa alguna esquerda contra qualsevol adversari.
Acabarà el quadre un Rússia-Croàcia que exigirà als croats el paper protagonista que s'estan guanyant en el torneig, amb l'amfitriona replegant files per esperar un contraatac. Que sigui l'equip que més faltes o refusos ha fet de tot el torneig (49 per partit) no crec que destaqui la seva solidesa, sinó tot el que concedeix i que Mandzukic i companyia fa pinta que aprofitaran.
Pels creuaments i per la tendència que insinua aquest Mundial, veig més candidates les que són més solvents al darrere. Les que troben millor equilibri entre els seus brots ofensius, i un bon retorn sense pilota. És un Mundial amb molts gols, però se l'endurà qui menys n'encaixi.