Sergio Ramos i la visió esbiaixada de la realitat

PeriodistaD’apostes, n’hi ha de dos tipus. Unes de més arriscades i unes altres que es paguen ben poc. I estava cantat que quan Espanya quedés eliminada del Mundial de Rússia es repartirien garrotades a tort i a dret. El mal partit contra els amfitrions, després d’una primera fase molt per sota de les expectatives, ja va fer entreveure que la cosa acabaria malament. El desencert a la tanda de penals va desencadenar la frustració col·lectiva. La llista de retrets no caben en aquest espai. Retrets als jugadors, retrets al seleccionador i retrets al president de la Federació Espanyola. Per entendre’ns: si després d’una ensopegada com aquesta la caverna no parla gaire de l’àrbitre, és que la clatellada va ser forta de debò.

Però, lluny d’aquesta pluja d’opinions, a vegades desmesurada, hi ha la cova dels futbolistes. Em refereixo a les paraules de Sergio Ramos dient que no havia passat res, apel·lant a l’“ orgullo de ser españoles ” i autoconvencent-se que l’equip se n’anava de Rússia amb el cap ben alt. Una evidència que els jugadors viuen en una realitat paral·lela, envoltats massa sovint d’una guàrdia pretoriana que no els deixa acabar de ser conscients de la bombolla on estan instal·lats. Quan convius amb gent que et riu les gràcies, resulta que el dia que et passes de la ratlla no entens que algú s’enfadi.

És evident que això és futbol, que només és un esport i que, per més passions que desfermi, cal saber mantenir els peus a terra. Evidentment que no s’ha de matar ningú per perdre un partit, només faltaria! Ara bé, una cosa és relativitzar les coses i l’altra és fer veure que no han passat. O encara pitjor, dir als milions d’espectadors que s’han de fer revisar la vista. En aquest cas, el micròfon el va agafar el capità del Reial Madrid, però no cal anar a 600 quilòmetres de distància ni mirar-se la roja per trobar-ne altres exemples. Sense anar més lluny, i perdó per abandonar el futbol un instant, ahir els responsables dels Jocs Mediterranis deien que totes les crítiques que havien rebut no deixaven de ser una exageració de la premsa.

Però tornem al futbol i a l’eliminació d’una selecció que partia com a favorita per guanyar a Rússia i que, a més, ho feia amb l’orgull dubtós de ser la que més cobraria en cas d’endur-se el títol, gairebé un milió per barba. El problema no és el què, és el com. Espanya se’n va anar per la porta del darrere després que un rival notablement inferior l’apartés de la competició. Per més amfitriona que fos, Rússia no podia guanyar mai de la vida Espanya. I, esclar, ara cal trobar el perquè. Lluny de l’equip, evidentment, perquè pel que sembla al vestidor estan convençuts que ho han fet de conya.

Més enllà del joc i de l’evidència que l’equip tenia un problema físic, van reaparèixer els dits que assenyalaven directament el seleccionador i el president. La decisió de fer fora Lopetegui encara cou, sobretot en alguns sectors del madridisme -que són els mateixos que segueixen l’actualitat de la selecció-. Ara que no jugaran els seus i tindran temps per parlar d’altres coses, és d’esperar que es reactivi la campanya per defensar Lopetegui. Ja ahir, una de les preguntes estrella a Luis Rubiales era si es penedia d’haver fet fora Lopetegui, i ell va respondre que, en el seu moment, va actuar amb “responsabilitat i convicció”. L’altra era sobre el futur de Hierro. Va dir que s’analitzaria en les pròximes setmanes. Tampoc tenia una resposta clara Hierro, que va dir que no era “el moment” de parlar del tema. Com a mínim ells van dir que ho revisarien més endavant.