Posar un central més per atacar millor
Periodista i entrenadoraEstà tornant a passar, però d’una altra manera. El Mundial del Brasil del 2014 em va quedar gravat a la retina com un exercici de proves, més o menys rodades i més o menys ofensives, de sistemes de joc amb tres centrals. Fins a cinc seleccions van tirar d’aquesta estructura amb tres defenses i dos carrilers per afrontar el campionat. Recordo, sobretot, el dinamisme del 5-3-2 (o 3-5-2) de l’Holanda de Van Gaal i del Xile de Sampaoli, però també la fórmula de resistència de Costa Rica, protegida en un 5-4-1 que la va portar fins a uns històrics quarts de final. Mèxic i l’Uruguai, en l’últim partit, també van donar el seu toc al model, que Itàlia va insinuar en el seu últim partit.
A Rússia hi havíem arribat -si més no, jo- amb menys perspectives de revolucions tàctiques, però els primers dies de competició han mostrat una gran versatilitat. I un desig de ser flexibles per atacar millor.
Dos anys de preparatius
El cas més evident ha sigut el de Bèlgica. L’arribada de Robert Martínez ha sacsejat els plans dels diables vermells, que fa dos anys que preparen la cita vestits amb un atractiu 3-4-2-1, que potencia les virtuts d’una plantilla tècnica i ofensiva. L’estrena del balaguerí encara va conservar la defensa de quatre, però una derrota clara contra Espanya al setembre el va fer reflexionar. Al debut del Mundial, Panamà va ser víctima d’aquest nou pla, que busca controlar l’inici del joc amb centrals versàtils i de bon peu (Alderweireld, Boyata i Vertonghen), generar un bon ritme de joc per dins (amb Witsel i De Bryune), escampar-se amb dos carrilers de recorregut i desequilibri (Meunier i Carrasco) i imaginar accions creatives en zones intermèdies (Hazard i Mertens) perquè les remati un golejador nat (Lukaku). Caldrà veure com li surten les coses contra Tunísia.
Precisament l’equip africà és un altre dels que ha justificat l’article. Contra Anglaterra, a la segona meitat, va modificar l’esquema per ajustar-se millor al que li estava plantejant l’equip de Kane i companyia. Amb Southgate, Anglaterra ha passat pel mateix procés que Bèlgica, i des del 2017 treballa amb un esquema de 3-5-2 que va confondre Tunísia, fins que l’entrenador dels àrabs va optar per imitar-li el dibuix i igualar-li els duels. Des d’aquest retoc va sentir-se més dominadora. No era una modificació per aguantar l’1-1. Era un moviment per buscar la victòria.
Devia ser el mateix pensament que dimarts van tenir al vestidor polonès contra el Senegal. Després d’un primer temps insípid, en què Lewandowski va passar desapercebut, Polònia va canviar a defensa de tres per estirar la posició de Piszczek i Rybus i mirar de generar més joc. La fórmula hauria pogut ser encertada si no arriba a ser per l’errada del 2-0 que va allunyar els europeus de la victòria.
Dimecres s’esperava que Espanya també apostés per l’esquema de 3 i laterals llargs que havia provat Lopetegui en contextos de molta densitat defensiva. Però Hierro va preferir no tocar gran cosa per enfrontar-se a una resistent Irán a la qual li valia l’empat. Lucas Vázquez i Carvajal van xocar al mateix carril i només Diego Costa amenaçava en zones de remat. Al final, triomf mínim i calma.