Fer gols sota la mirada de Stalin

Cap / D’esportsLa plaça Roja ha estat des de sempre el cor de Moscou. En un extrem de la plaça, la catedral de Sant Basili per pregar; en un lateral, el centre comercial GUM per comprar, i just davant, el Kremlin, on es decideix el futur dels russos. I tancant la plaça, el Museu d’Història, per recordar-ho tot. La plaça és tan important que hi van enterrar Lenin, i just darrere, els altres grans líders soviètics. I sempre s’hi han fet les grans desfilades, com la de la victòria contra els nazis amb el mariscal Júkov desfilant amb un cavall blanc, el 1945.

Una estàtua a l’entrada de la plaça recorda aquest fet, que, segons s’explica, va ser possible perquè Stalin va declinar entrar a la plaça dalt d’un cavall perquè tenia por de caure. Ahir, en un nou gest simbòlic, Vladímir Putin, que sempre ha preferit l’hoquei sobre gel per damunt del futbol, va fer quatre xuts en un camp instal·lat a la plaça davant de jugadors com Carles Puyol. La plaça Roja, però, s’havia transformat molts cops en el passat en un camp de futbol. Durant els anys 20 i 30 va ser molt normal que s’hi fessin exhibicions esportives, que a partir dels anys 40 van deixar pas a desfilades militars. Stalin solia presidir des de la tribuna de damunt del mausoleu de Lenin aquestes exhibicions, algunes de les quals espectaculars, per commemorar el Dia de la Cultura Física.

Queden imatges d’algunes d’aquests diades, com aquella en què centenars de joves portaven damunt de les espatlles plataformes en moviment, com si fos una Setmana Santa sense imatges religioses. Damunt de la plataforma s’hi jugava un partit de tenis o s’hi feia gimnàstica, amb el risc de perdre l’equilibri i caure just quan la plataforma passava per davant de les autoritats. El partit de futbol més famós jugat a la plaça Roja va ser un del 1936, recordat gràcies a les memòries de Nikolai Starostin, un dels noms més importants de l’esport rus. Starostin és un dels fundadors de l’Spartak de Moscou, club del qual va ser jugador, entrenador i president.

Aquell any, quan es va programar la tradicional exhibició del Dia de la Cultura Física, va sorgir la idea de fer un partit de futbol, malgrat que Stalin no sentia gaire passió per aquest esport. Les memòries de Starostin, que no va explicar sempre la veritat sobre la seva apassionant vida -tendia a exagerar-, no encaixen amb els altres relats dels fets. Però sabem segur que l’Spartak va ser l’escollit per jugar el partit: titulars contra suplents jugant uns 20 minuts. Si Aleksandr Kosarev, líder de les joventuts comunistes, movia un mocador blanc, volia dir que Stalin ja en tindria prou i tocaria plegar veles.

Alguns historiadors expliquen que el partit havia de ser inicialment un Spartak-Dinamo, però aquest segon equip, controlat pel KGB, va esborrar-se’n, ja que en cas de fer-ho malament podia caure en desgràcia. I el cap del KGB, Beria, no es volia exposar a perdre jugadors castigats per Stalin, ja que ell havia jugat de jove i era un gran apassionat d’aquest esport. Els partits a la plaça Roja es jugaven sobre catifes de feltre pintades de verd que provocaven blaus i cremades als jugadors quan queien, i eren partits curts, per no endormiscar Stalin, que s’escenificaven més que no pas es disputaven de veritat. El partit del 1936 va entretenir prou Stalin, que va aguantar més de 45 minuts fins que en va tenir prou. Starostin, per cert, acabaria poc després al gulag. Però aquesta és una altra història.