Deschamps, un basc a les portes de l’Olimp del futbol

BarcelonaA la casa on Didier Deschamps va començar a xutar una pilota els convidats eren rebuts amb un cartell que deia “Elgarrekin”. Una paraula basca que es traduiria com “tots plegats”. Nascut el 1968 a Baoina, el seleccionador francès, quan jugava, va rebre dues vegades ofertes de l’Athletic de Bilbao. “Soc un basc francès. No parlo basc, però tinc familiars que sí”, ha explicat algun cop Deschamps, que després de ser campió del món com a jugador el 1998 va ser rebut a l’ajuntament de la seva població natal per més de 10.000 persones, moltes amb banderes basques.

Deschamps, migcampista de caràcter i amb talent, està a un pas de convertir-se en el tercer home capaç de guanyar el Mundial com a jugador i com a tècnic. El primer va ser el brasiler Mario Zagallo, campió sobre la gespa als Mundials de Suècia 1958 i de Xile 1962, i posteriorment entrenador a Mèxic 1970, quan va arribar a la banqueta després que la Federació fes fora el tècnic João Saldanha per les seves idees polítiques -era comunista, en temps de dictadura militar de dretes- i apostés per un Zagallo que va saber gestionar el llegat i va donar al Brasil el seu tercer Mundial. Aquell 1970 el Brasil tenia tres copes del món, i totes amb Zagallo, ja fos de curt o amb corbata. El segon d’aconseguir-ho va ser l’alemany Franz Beckenbauer, que va guanyar el Mundial sobre el terreny de joc el 1974 -a més de jugar la final del 1966- i va sumar un segon títol com a seleccionador el 1990 a Itàlia, després de perdre la final del 1986. Deschamps, titular a la França campiona del món del 1998, ara podria afegir-se a aquest grup si aconsegueix derrotar a la final de Moscou la selecció de Croàcia.

“Ja tenia molt caràcter, era un noi complicat perquè volia jugar sempre i volia guanyar sempre”, admet Norbert Navarro, que va ser el seu primer entrenador en un equip anomenat Aviron Bayonnais, on va entrar després de prendre una decisió clau: seria futbolista. “El meu pare, com tanta gent a Baiona, era un home de rugbi. Feia de pintor a les obres i jugava amb l’equip local, on ho feia bastant bé”, recordava Deschamps en una entrevista a Canal + en què també va explicar que tenia una tercera passió, a part del rugbi i el futbol: la pilota basca. Finalment es va adonar que no seria un bon pelotari i va federar-se amb 12 anys a l’Aviron, on va ser descobert pel Nantes, club llavors molt potent i amb un gran sistema de captació de joves talents. Amb els canaris, que és com es coneix el club, va coincidir amb jugadors de caràcter com el davanter escocès Mo Johnston, el belga Franky Vercautere, el campió del món amb l’Argentina Jorge Luis Burruchaga o homes que amb el pas dels anys serien bons entrenadors, com Antoine Kombouaré o Michel Der Zakarian. I un jove anomenat Marcel Desailly amb qui faria bona part de camí, fins a ser campions del món el 1998. “Mai es deixa d’aprendre. A Nantes vaig aprendre a guanyar, però no en tenia prou”, va admetre per explicar per quina raó va fitxar per l’Olympique de Marsella el 1989, on tocaria el cel guanyant la Champions i es cremaria a l’infern quan el club va ser enviat a Segona per haver comprat jugadors d’un rival, el Valenciennes. “No ens feia falta, teníem el millor equip. Però el president, Bernard Tapie, estava ficat en futbol i política alhora, i no pots fer totes dues coses”, va raonar Deschamps, que ho va aprofitar per marxar a la Juve, on guanyaria una segona Champions. Es retiraria després de passar pel Chelsea i per un València on va arribar amb un bon castellà, perquè l’havia après a Baoina. “El vaig estudiar, però Baoina era ple de gent que parlava espanyol, llavors. Gent que no volia viure amb Franco”, recordava un Deschamps que ràpidament va començar una carrera com a tècnic i va portar el Mònaco a la final de la Champions.

Les crítiques al joc

“Com a jugador era un líder competitiu que volia guanyar. Com a tècnic, tres quarts del mateix. És pragmàtic i vol guanyar. Si cal deixar fora jugadors com Benzema, els deixa fora, deixant clar a aquells que es queden que les apostes les fa amb una sola idea: guanyar”, explica el periodista François David. Deschamps ha sigut criticat pel joc de l’equip, però no sembla preocupat. “No m’importa gaire si gent d’altres llocs diu que no divertim. Jo no soc aquí per divertir la gent, jo soc aquí per guanyar. A mi m’agrada guanyar. I per fer-ho cal un grup unit, sacrifici i treballar molt. Si et critiquen, tant és. El 1998 Aime Jacquet era criticat per tothom. Li deien que l’equip no guanyaria. Molts creien que Jacquet era un pagesot i s’hi atrevien, però ell els va fer callar”, diu en referència al tècnic campió del món del 1998, quan França, per primer i únic cop fins ara, va ser campiona del món. Amb Deschamps sobre la gespa.