L’art de crear una idea amb idees robades
Entrenadora i periodistaEls seleccionadors són uns lladres. Uns lladres d’idees. Agafen el que fan els seus millors jugadors als seus clubs i s’ho apropien per al seu equip. Sembla senzill, perquè que les seleccions siguin una reunió de talent tan potent i tan mediàtica ens fa esperar la millor prestació de tots tota l’estona, i acabem convertint el tècnic en poc més que un espectador. Potser un alineador, o de vegades ni això, quan resulta que la feina que tenen els reclama que facin entendre als millors jugadors d’un país que passin a ser un més. Durant un mes. No cal anar a l’exemple de Zlatko Dalic, que va enviar Kalinic a casa perquè va negar-se a disputar els minuts finals contra Nigèria. No cal, però és un bon recordatori que triar els millors no és triar els més bons, potser és triar els més disposats.
Seleccionar és això, és apostar per uns i intuir molt. No sé quina altra Croàcia s’hauria pogut veure a Rússia, però la que s’està veient té molt d’aquest esperit lluitador i rebel del poble croat, personalitzat en l’ambició de Mandzukic o la grapa de Rebic i Perisic, i també del ritme competitiu de la Serie A, d’on procedeixen molts jugadors importants de l’equip arlequinat. La barreja, sumada al compàs dels espanyols Rakitic i Modric, et deixa una Croàcia ultracompetitiva que s’ha refet d’un gol advers en els tres partits d’eliminatòria del torneig.
Però si penso a robar idees penso en Bèlgica, també, i en com Robert Martínez, un dels tècnics més interventors del campionat, no ha fet més que potenciar el que els seus millors jugadors ja fan als seus equips. Ha intentat reproduir-li els millors contextos d’atac amb superioritat a De Bruyne (home Guardiola), d’espais entre línies a Hazard (home Conte), de participació en transició de Lukaku (home Mourinho) o de freqüència en el remat a Fellaini (també, home Premier). El resultat és una Bèlgica que aconsegueix fer-se un segell propi d’una col·lecció de cromos d’encaix complex. Aquest és el secret i és la dificultat de les seleccions. Penso en l’equilibri que ha trobat Deschamps a França i em sembla que ha fet malabars entre l’exuberància física de Pogba, Varane o Mbappé, la imaginació tècnica de Griezmann o Lloris, i les solucions tàctiques que aporten Kanté, Lucas Hernández o Pavard al seu esquema. Res grinyola, tot flueix. I són desenes de mirades al futbol diferents. Curtes, llargues, pausades o voladores, i totes semblen una mateixa melodia damunt la gespa. Un gran mèrit.
A Anglaterra li detecto la sensibilitat que ha tingut Southgate per matisar una selecció que no volia ser només anglesa, encara que fos 100% Premier. Ha escoltat, i s’ha notat, idees del City per aclarir moments de pilota, del Tottenham per no perdre la intensitat en accions clau, i del Liverpool per trobar estabilitat en l’anada i vinguda. Guardiola, Pochettino, Klopp. Tres entrenadors a Anglaterra, cap entrenador anglès. Les idees són a les banquetes i és un Mundial que reconcilia el futbol de seleccions amb els tècnics en ple pic de la seva carrera. Que bé que els temps de fer només alineacions ja hagin passat.
