6 d’agost del 1945, 8.15 hores

TòquioEl Japó commemora avui el 70è aniversari de la bomba atòmica que va arrasar Hiroshima i va canviar el món per sempre. Davant del cenotafi que homenatja les víctimes de la “Bomba-A” s’hi ha aplegat una multitud silenciosa que, com cada any, fa sonar la Campana de la Pau a les 8 hores i 15 segons perquè les futures generacions no oblidin la catàstrofe.

La bomba d’Hiroshima va suposar, juntament amb la de Nagasaki, el punt final de la Segona Guerra Mundial. Però també va significar la posada en marxa de l’energia atòmica, i, alhora, va marcar l’inici de la Guerra Freda i la frenètica cursa armamentística que ha dut els Estats Units i Rússia a posseir cadascun més de 7.000 caps nuclears.

El mateix 6 d’agost del 1945 l’agència de notícies Associated Press va descriure la bomba com “la força de destrucció més terrible de la història i l’èxit més gran de la ciència organitzada”. Així és tal com s’ha vist la bomba atòmica des d’Occident -i així també ho va considerar l’aleshores president dels Estats Units, Harry Truman, quan va ordenar llançar-la.

Però la realitat vista des del Japó és totalment diferent: uns breus instants que van portar l’infern a la Terra i van causar més de 293.000 morts. Encara avui la xifra continua augmentant, ja que el percentatge de malalties derivades de la radiació entre els supervivents segueix molt per sobre de la mitjana.

Hiroshima, poc acostumada a les grans multituds , acull aquests dies visitants d’arreu del món, però també molts japonesos de la resta del país. Un dels nuclis del bullici és el museu Memorial de la Pau, símbol mundial de la memòria, del pacifisme i de l’abolició de l’armament nuclear.

Entre els encarregats de transmetre aquest ideari hi ha Tsuji Seiji, que va viure l’horror d’Hiroshima quan tenia 4 anys: el dia de l’explosió era a Kure, a uns 20 quilòmetres, i va arribar a la ciutat màrtir l’endemà. Ara, a títol de voluntari, dedica el seu temps a fer visites guiades al museu. Va prendre el relleu de Keijiro Matsushima, un dels supervivents més actius i perseverants en l’antimilitarisme, que va morir ara fa nou mesos. Per combatre l’oblit i el silenci, Matsushima considerava que la seva missió era “parlar-ne a la gent del món, perquè les noves generacions tinguin clar que un món lliure d’aquestes bombes inhumanes és un món millor”.

Tsuji, a través del programa del museu dedicat a assegurar el relleu generacional, va conviure molts anys amb Matsushima fins que va interioritzar la seva història, i ara és ell qui l’explica als visitants d’arreu del món. Matsushima relatava que, des de la finestra de l’Institut Tècnic d’Hiroshima, va veure dos bombarders B-29 travessant un cel bonic i assolellat. Pocs minuts després, a les 8.15, la bomba que va llançar l’ Enola Gay va esclatar a 580 metres del terra. L’impacte li va colpejar la cara i li va clavar trossos de vidre per tot el cos. Va quedar cobert de sang, però les ferides eren superficials.

L’infern a la Terra

Quan va poder sortir al carrer, va quedar horroritzat. Les dues bandes del riu Motoyasu estaven incendiades, els edificis estaven destrossats i hi havia gent socarrimada per tot arreu, amb la cara desfigurada. La pell els queia a trossos, desfeta per la infernal bola de calor. Molts més van morir més tard a causa de la radiació, després de vòmits, febre, pèrdua dels cabells i sang intestinal, entre altres símptomes. A més, tots els que van viure massa temps a la zona radioactiva, i, desesperats, van beure aigua de la “pluja negra” que va caure del núvol en forma de bolet, van desenvolupar tot tipus de malalties, com ara la leucèmia.

Fins fa poc, gairebé totes les famílies tenien una història tràgica d’aquell fatídic 6 d’agost, i el menyspreu per la guerra era la norma al Japó. Ara els que continuen vius, com Tsuji, miren amb preocupació el futur, i lluiten perquè “els joves aprenguin la lliçó”.