Islàndia: del paradís fiscal a la bancarrota
El deute que havien generat els bancs del petit país àrtic oscil·lava entre els 3.500 i 4.000 euros. Es van convocar referèndums dos per decidir si la població islandesa volia assumir l'error de la banca privada i en ambdós va guanyar el 'no'
BarcelonaIslàndia abans de la fallida dels seus bancs era considerada un paradís fiscal gràcies en part, als tres bancs més importants del país; Kaupthing, Landsbanki Íslands i Glitnir, i a més a més cal afegir que la taxa d'atur només era de l'1,5%.
Aleshores va arribar el col·lapse de Lehman Brothers i va esclatar la bombolla econòmica mundial. Els mateixos que compraven segones residències o fins i tot clubs de futbol, bancs danesos o empreses europees van veure com tota la riquesa que semblava infinita era limitada. Quan va esclatar, la magnitud de la catàstrofe va ser espectacular; la inflació va superar unes xifres mai vistes, el deute del país es va multiplicar per diverses vegades per sobre del PIB anual i el l'atur es va disparar fins al punt que cada dia, tres famílies es veien obligades a abandonar.
Els tres bancs; Kaupthing, Landsbanki Íslands i Glitnir van ser nacionalitzats i això implicava que la població hauria de pagar l'error de la banca privada i va provocar molta indignació entre els ciutadans islandesos que amb una sèrie de mobilitzacions pacífiques va aconseguir que el govern convoqués eleccions anticipades.
El cas Icesave
El país va rebre ajuda del FMI i el parlament islandès va acordar tornar el deute que els bancs del seu propi país havien generat –una quantitat al voltant dels 3.500 i 4.000 d'euros. Aquí entra en joc el cas Icesave, un compte online del banc islandès Landsbanki. Davant la crisi molts europeus van optar per guardar-hi els diners però aquest banc també va fer fallida. Tant el govern del Regne Unit com l'holandès van decidir reemborsar als ciutadans que van veure com els seus comptes eren eliminats perquè el propi banc no podia fer front a les pèrdues –bancs que s'havien presentat amb l'eslògan "diferència clara" i "el banc transparent".
Durant el 2010 hi va haver dos referèndums on havien de decidir si votar 'já' o 'nei'. El sí implicava l'acceptació per part del poble islandès a pagar el deute mensualment durant 5 anys amb interessos de fins el 5.5% on el 93% dels ciutadans van dir "no". En el segon referèndum els interessos van reduir-se al 3,3% anual, però va sortir també un "no" amb un ajustat 58%. Però més enllà de xifres numèriques Islàndia sap molt bé que implica dir 'sí' i què dir 'no'. I és que l'opció del "sí", implica pagar els errors d'una banda privada, cosa que no estan massa disposats a fer i un "no" seria a la llarga un problema per Islàndia a l'hora d'entrar a la UE.
