La Pulla amb Empar Moliner: crònica d'un viatge amb subscriptors de l'ARA

PullaEn alguns moments pensàvem que estàvem rodant Oh! Europa. Sabem que la sèrie de Dagoll Dagom (1993) ja ens queda lluny, però hi ha vivències universals: les ganes de veure-ho tot, les fotos en grup, les corredisses, els cafès robats (al temps) i les cançons que es canten a l’autocar. El Bella ciao ens converteix a tots en partigiani, i el Volare, en romàntics empedreïts.

L’ARA ha proposat als seus subscriptors un viatge que els ha permès conèixer la Pulla, el taló d’Itàlia. Un recorregut que, tal com assenyalava Empar Moliner, que ens ha acompanyat en el viatge, ha estat una trobada entre persones d’ànima inquieta. “M'agrada la gent que dubta”, deia Moliner, evocant la cançó de Guillermina Motta que sempre l'ha inspirada. I afegia amb un somriure: “M’agrada descobrir maneres de fer, de menjar, de mirar, però sobretot m’agrada saber que estic envoltada de gent amb ganes de saber. Menjar-se el món és això? Potser sí. Quan a la dona de Lot se li va ordenar que no mirés enrere, que no mirés enrere o es convertiria en estàtua de sal, ella va desobeir. Tots els viatgers de la Pulla s'haurien convertit en estàtua de sal. Era impossible no mirar."

En tornem sabent que la Itàlia del sud no és pobra. És rica en calidesa, en amabilitat, en oliveres –que malauradament lluiten contra el bacteri Xylella fastidiosa–, en pobles blancs amb flors als balcons (a l’andalusa, sí), en vinyes, muralles medievals i amfiteatres romans, en olis que s’obtenen de manera artesanal, àpats d’orecchiete i burrata autèntica, en tastos de Negroamaro i varietats autòctones defensades a mort; també en barroc pugliese, i frescos i façanes sense fi. Hem fet una incursió a la regió de la Basilicata, un altre paisatge i un altre món: a Matera. Qui ho hauria dit, que era la "vergonya" d’Itàlia?

Anna Maria Torrent, una de les viatgeres, destaca el plaer de compartir cada moment amb els seus companys: "Hem vist paisatges inoblidables, hem tingut l’oportunitat de convertir-nos (uns hi han reeixit més que d’altres) en tastadors de vi, oli i formatge pugliese". També en relació amb l'experiència gastronòmica, el subscriptor Albert Jaime diu que cal fer-ne una menció especial, "començant per les famoses orecchiette, cuinades amb pop o cime di rape; els formatges i, evidentment, les pizzes. De record, ens vam endur un parell de quilets."

També hi ha hagut espai per banyar-se al Jònic, conversar, fer grup, caminar i parar (una miqueta). En el viatge, organitzat per Il Viaggetto i el diari ARA, hem honorat el patró de Lecce, Sant’Oronzo, a qui hem decidit atribuir el bon temps. Això sí: ens han quedat racons per veure i enigmes per resoldre, com el que ens han explicat de la pizzica, un ball tradicional, convuls, agitat i catàrtic, en què les dones ballaven hores i hores al so trepidant dels tamburelli, per contrarestar l’efecte de la picada de la taràntula. En aquesta escapada ens ha acompanyat Moliner. Amb ella els tastos de vins han estat una experiència artística; els viatges en autocar, una lliçó de música i literatura; els vespres, una conversa plena d’ironia i saviesa. Per a Batista Serra, subscriptor de l'ARA, despertar-se avui és com reviure un somni: “Moltes gràcies a tots per la companyia i l’escalf”, afegia amb agraïment cap a Moliner per la seva companyia i les seves aportacions, tant literàries com vitals, que van acompanyar els desplaçaments i les visites.

Evidentment, sense el bon humor, les rialles i la curiositat dels viatgers, l’Oh! Pulla no hauria existit mai.