Òpera

Doble debut català a la Scala: “Després d’això ja no descarto res de res"

El baríton Enric Martínez-Castignani i la soprano Sara Blanch s’estrenen a Milà, al teatre d’òpera més icònic del món

7 min
El baríton Enric Martínez-Castignani en una imatge recent.

Dos cantants lírics catalans s’estrenen al teatre d’òpera més icònic del món, en una temporada que va inaugurar un altre català, Lluís Pasqual, director d’escena al Don Carlo de Verdi. Parlem amb el baríton Enric Martínez-Castignani i la soprano Sara Blanch abans d’aquest gran salt d’escala en les seves carreres.

El baríton Enric Martínez-Castignani en una imatge recent.

Enric Martínez-Castignani: “Ja no descarto res”

Avui és el seu aniversari i demà debuta al temple de la lírica per antonomàsia. Una oportunitat que, a aquestes altures de la seva trajectòria, li semblava remota. “Després de més de trenta anys he comprovat que el que defensa la física quàntica és cert. Totes les possibilitats hi són i només han de passar”, afirma.

Està “nerviós i excitat”, però guanyen la il·lusió, la passió i la confiança d’haver estat reclamat explícitament per Christof Loy, un dels directors d’escena més influents del món. “Un divendres al metro, a les 10 del matí, em truca el meu agent i em pregunta com porto el francès. Li dic que bé. Em diu que em proposen participar a l’estrena mundial de la nova producció de Werther a la Scala i que el mateix director m’ha demanat, que em vol a mi!”, explica amb vivacitat. A hores d’ara l’Enric ja deu saber on l’havia descobert, però en el moment de la nostra conversa encara era un misteri. “És la primera pregunta que li faré quan me’l trobi. «Christof... on vaig estar tan bé?»”, bromeja.

És el primer cop que s’enfronta al personatge. “Només li vaig demanar al meu agent una hora per mirar-me la partitura. Me la vaig baixar en PDF i en un banc d’un parc vaig veure que era possible. I vaig dir: «Endavant»”, explica. Al cap de tres dies signava el contracte. “Després d’això ja no descarto res de res. Ja no ho descartava abans, però és que ara la prova és irrefutable”, assegura. Considera que una carrera llarga i sòlida és una barreja de sort i valentia: “En aquesta professió o tens collons o no t’hi dediquis”. 

Fins al 2 de juliol serà Johann a Werther, una òpera de profund lirisme que Jules Massenet va compondre el 1892, partint del llibre homònim en què Goethe havia configurat l’heroi tràgic romàntic per excel·lència. “Una història tremenda, del romanticisme pur, quan la gent se suïcidava per amor, amb una música preciosa. Els personatges principals, sobretot Werther, estan torturats. Però Johann, i el seu company Schmidt, són més terrenals: estem sempre al bar, borratxos, fem visques a Bacus i burles de la gent que entra a l’església o de la que vol tenir una relació estable. Aporten un contrapunt i tenen molta presència al primer i al segon acte”, explica.

Formació a Alemanya

L’Enric encara el repte amb el respecte de sempre, però amb la tranquil·litat de qui ja n’ha superat uns quants en un entorn de màxima exigència: “Has d’aprendre a fer cuirassa i saber quina és la línia vermella que no permetràs traspassar. I defensar-la elegantment”. Durant més de dos mesos ha conviscut dins d'una família de 300 persones “on t’has de conèixer de pressa”. La tensió augmenta quan es tracta d’estrenes mundials i la pressió ambiental creix a mesura que s’acosta el dia de confrontar-se al públic: “La setmana abans pot passar qualsevol cosa: tothom està molt nerviós i salten espurnes a la mínima. Jo això ja m’ho conec i intento mantenir la calma passi el que passi. Dir «Sí, maestro» a tot”.

L’Enric ha viscut aquests mesos previs a l’estrena en règim “monacal”, aprofitant els descansos entre assajos per passejar, llegir i visitar museus. I ara que ja s’ha familiaritzat amb Johann, està convençut que ho farà “estupendament”. Comença a entendre per què el director d’escena el va demanar a ell: “Em va molt. Té una càrrega actoral important i aquests grans directors el que volen és que tots els personatges, tinguin el pes que tinguin, treballin molt sobre l’escena”. Exigeixen cantants-actors i sovint els duen al límit. “No és fàcil treballar amb ells. No tenen fi a l’hora de demanar. Quan han demanat fins aquí, van fins allà. I et pots trencar”, explica després d’haver superat episodis de vulnerabilitat. 

Admet que tenir un segon cognom italià pot haver contribuït perquè se li obrin les portes de la Scala. La seva família materna, originària de la regió de les Marques, era melòmana: “El meu avi tocava l’organillo i la bandúrria i formava part de la claca del Liceu. Anava a dalt i li pagaven quatre duros per aplaudir. Ell havia vist tots els grans, Fleta, Tebaldi... i m’ho explicava”. 

Però va decidir estudiar a Alemanya, i no a Itàlia, quan ja tenia una carrera d’infermer i una bona feina aquí. “Vaig treballar a la Vall d’Hebron tres anys de nit, sense deixar mai d’estudiar música. Hi havia dos dies a la setmana que no dormia. Era interí i, quan em van voler fer fix, vaig decidir marxar a Mannheim. Sense beques ni res. Amb els estalvis que tenia”. 

Parla content, apassionat, orgullós fins i tot, d’aquells anys d’esforç constant i de “penúries econòmiques”. Quan se li van acabar els diners va treballar al Badisches Staatstheater Karlsruhe per poder-se mantenir. I quan va tornar a Barcelona, amb 29 anys, havia perdut pràcticament tots els contactes. Per acabar-ho d’adobar no li van convalidar el títol de màster alemany i el va haver de tornar a cursar aquí: “Va ser una opció de vida brutal, però una programadora em va dir una frase que m’ha quedat supermarcada: «Has tornat d’Alemanya; ara ja saps cantar»”. I què és saber cantar? “Ho saps amb els anys. És tenir la tranquil·litat de poder transmetre el que hi ha en una partitura. Però no només les notes i el text sinó els sentiments i la intenció de l’autor. I a més a més, que al públic li arribi”, considera. 

Veu en evolució

Fins ara els grans punts de gir de la seva carrera han estat guanyar diversos concursos de cant, el debut a La Fenice i els vint anys de relació amb el Liceu, fins al 2019: “A partir d’aquí no hi he treballat mai més. Em sap greu, perquè és el teatre de la meva ciutat, el conec molt bé, és on m’he format. Esclar que m’agradaria tornar-hi”.

Va començar com a baríton líric però de seguida va derivar cap a una categoria una mica “estranya”, la de baríton buffo. “La veu m’ha fet uns canvis que no m’esperava. Ara me la sento millor que mai. Quan m’ha entrat el vibrato he anat a totes. Tècnicament sempre al màxim, és l’única cosa que et pot salvar”. El físic és també un condicionant. Ell és prim i no gaire alt i a vegades l’han rebutjat perquè no donava el personatge: “Són coses que vas aprenent, a buscar rols que encaixin amb la teva figura”. Però està preparat per fer Scarpia, el dolentíssim de Tosca, associat normalment a físics més contundents. “És un dels papers que em falten per fer, sobretot per la part actoral, crec que li podria aportar alguna cosa molt xula. Seria feliç”, declara.

Té una edat idònia però és conscient de la inestabilitat de la seva professió. “A la meva feina o vas fent o desapareixes d’un dia per l’altre. Jo estic preparat per a les dues coses”, reflexiona. I sempre amb la dignitat com a divisa: “Jo m’enregistro molt i tinc les meves persones de confiança. Si detecto que no compleixo els meus mínims, em retiraré”.

Seria bonic, però, que abans tornés al Liceu, mentre impulsa la seva faceta de gestor cultural, un “pla B” que ja ha explorat amb èxit.

La sorprano Sara Blanch fotografiada als jardins de la Biblioteca de Catalunya.

Sara Blanch: “M’arriba en el moment just”

També farà anys a Milà, quinze dies abans del seu debut el 26 de setembre a la Scala, la soprano Sara Blanch. Intervé a L’Orontea, de Giuseppe Calci, una òpera barroca molt representada al segle XVII però poc coneguda avui entre el gran públic.

Ella tampoc la coneixia quan li van oferir el paper de Tibrino, no gaire extens però amb pes específic. “Em fa gràcia interpretar un personatge transvestit, perquè n’hi ha pocs per a soprano”, explica. No serà la primera vegada: acaba de fer l’Oscar d’Un ballo in maschera al Liceu. De registre lírico-lleuger, Blanch ha cantat sobretot Rossini, Donizetti, Bellini i Mozart i espera fer La Traviata algun dia.

Va néixer a Darmós, un poblet de 100 habitants que pertany a Tivissa (la Ribera d’Ebre), filla de pare compositor i director de cor i orquestra, i mare pianista. Es va empeltar de música des de petita: “A casa hi havia trobades amb el col·lectiu de compositors de Tarragona i jo corria per allà”. A part de cant i piano, també va estudiar dansa, cosa que li va permetre agafar consciència corporal. “Conèixer cada part del cos ajuda a treballar la tècnica vocal”, assegura. 

Fins a arribar a Milà, recita la seva agenda –que mareja– de memòria. Volta el món des que va guanyar vuit premis al concurs Tenor Viñas el 2016, després que l’any anterior es quedés a les portes de la final: “Va representar l’oportunitat de trepitjar els teatres més importants de l’estat espanyol i de tractar amb primeres figures. I a poc a poc vaig començar a cantar a tot arreu, sobretot a Itàlia”.

Treball interior

Ara ja es considera “madura” per debutar al teatre d’òpera de més tradició del món. “És el moment just. És perfecte. M’hi sento preparada, com a cantant i com a persona. Les coses arriben quan t’obres mentalment”, reflexiona.

La psicologia i la filosofia interessen molt a la Sara: “He treballat els meus dubtes i pors amb ajuda exterior perquè sovint un mateix no té els mecanismes”. Ha après a focalitzar per no perdre energia: “Si estic concentrada en mi, si estudio, si m’ho preparo bé, si ho faig amb tot l’amor i tota la il·lusió, entro en una mena de pau”. I també a relativitzar-ho tot, fins i tot les crítiques: “La persona més especialitzada en el que faig soc jo”.

Aquesta dedicació tan exigent és compatible amb la parella, músic com ella, però la qüestió dels fills suscita un debat d’altura, tenint en compte que l’any 2023 només va passar vint dies a casa seva a Barcelona. “Cal ser molt conscient a l’hora de tenir-ne. Has de pensar què representa, per a tu i per a ell, i com es podria gestionar”, apunta. La societat a vegades empeny però “tenir un fill és una cosa tan important que no pots deixar-te portar per això”. Si arribés el moment seria per fer-ho tot: “Un fill no pot fer-te renunciar al que més t’agrada”.

El compromís de la Sara amb el seu art és absolut: “No vull cantar bé i prou. Ha de ser alguna cosa més, relacionada amb la recerca d’un mateix i de la vida. Transmetre la veritat d’allò que estàs cantant. Transformar-te en aquell personatge i el que està vivint perquè l’emoció sigui real”. No hi ha esquerda, no hi ha fissura. Hi ha una convicció i una devoció absolutes pel que fa. 

stats