Són campiones olímpiques però... estan solteres o no?

Nova YorkQuan la nord-americana Corey Cogdell-Unrein va guanyar el bronze en tir olímpic, el Chicago Tribune va oblidar al titular de la notícia un detall important: el seu nom. La va descriure com la parella d’un jugador de l’equip de futbol americà de la ciutat. Els Jocs Olímpics de Rio han passat en una època en què es viu amb passió el debat sobre com són tractades les dones als mitjans de comunicació. Així que la reacció al titular del Chicago Tribune va ser ràpida. “Felicitats al jugador dels Bears, que, pel que sembla, mereix el reconeixement segons aquest titular”, deia un usuari a Twitter. Un altre, en canvi, deia: “Per a mi, és un mitjà local posant un marc de referència. Ells no fan articles sobre cada medalla, fan articles que tenen referència amb Chicago”. Cogdell-Unrein, en una entrevista a la ràdio de Boston WBUR, va limitar-se a dir: “Només vaig pensar que no havien escollit el millor titular”. El Chicago Tribune es va disculpar.

El titular sobre Cogdell-Unrein ja s’ha afegit al llistat de 160 milions de paraules escrites en notícies en anglès que durant els últims 30 anys han registrat investigadors de la Cambridge University Press. S’estan estudiant les diferències en la forma quan es parla dels olímpics masculins o femenins. Sarah Grieves, de l’equip de Cambridge, afirma que la paraula home s’ha utilitzat aproximadament tres vegades més que la paraula dona en la cobertura relacionada amb l’esport, tot i que les dones representen aproximadament el 45% dels atletes que competeixen. Això passa fins i tot quan les dones centren la major part de la cobertura de televisió en horari de màxima audiència.

Els autors del llibre Olympic television: inside the biggest show on Earth afirmen que “les dones atletes van rebre el 58,5% de cobertura dels mitjans en prime time durant la primera meitat dels Jocs, en comparació amb el 41,5% per als homes”. El canvi segueix una tendència que va començar en els Jocs de Londres 2012, quan les dones van rebre el 55% de la cobertura. Això s’atribueix, en part, a la intensa concentració en horari de màxima audiència de cinc esports en els quals les dones nord-americanes brillen, com és el vòlei platja, el salt de trampolí, la gimnàstica, la natació i l’atletisme. L’aparició de Katie Ledecky, Simone Manuel i Simone Biles aquest any han mantingut el focus sobre l’esport femení.

L’augment de la cobertura dels mitjans podria ser la raó d’aquest escrutini més fort sobre les paraules utilitzades per descriure les dones. “Hem trobat coses com ara que als homes els descriuen com a ràpids, forts, grans..., però a les dones com a solteres, casades i es parla de la seva edat. Hi ha molta desigualtat -diu Grieves-. És molt difícil dir si el llenguatge utilitzat és sexista o si es tracta d’exemples aïllats”. Marie Hardin, degana de la Facultat de Comunicació a la Universitat Estatal de Pennsilvània i una investigadora amb un llarg recorregut sobre la representació de les dones en l’esport, creu que el tractament periodístic dels Jocs encara és sexista: “Cada cop la cobertura és millor, però un part dels comentaris fets pels comentaristes solen caure de ple en la categoria de sexisme”. De fet, els comentaris sexistes ja s’han convertit en notícies per ells mateixos, com quan el tenista Andy Murray va respondre al presentador de la BBC John Inverdale quan ell li va dir que era la primera persona que guanyava dues medalles d’or de tenis en uns Jocs. Murray el va corregir: “Crec que Venus i Serena Williams van guanyar quatre medalles cada una”. En un altre exemple molt publicitat, el locutor de la NBC Dan Hicks va lloar el marit de la nedadora hongaresa Katinka Hosszú dient que era “l’home responsable” dels triomfs. “És impossible explicar la història de Hosszú sense parlar del seu marit”, es va defensar. Al Trautwig, també de la NBC, va preguntar-se si la gimnasta holandesa Sanne Wevers estava escrivint el seu diari personal quan la va veure amb una llibreta. Nastia Liukin, una gimnasta retirada, li va dir que estava calculant les puntuacions. “És un exemple més d’una tendència a infantilitzar algunes dones atletes”, es queixa Grieves.

Segons Hardin, els periodistes que han de cobrir els esports olímpics de les dones no hi tenen pràctica, ja que la demanda de prime time per als esports femenins és baixa: “És com demanar-li a un atleta que guanyi medalles sense entrenar-se. Si realment volem afrontar el sexisme que es filtra en la cobertura olímpica, hem de mirar com es cobreixen els esports femenins entre els Jocs. Aquesta és la clau: es tracten els esports femenins cada quatre anys, hi ha molt de sexisme vigent”.