Algun nou ídol contra les velles exigències

BarcelonaTan agosarat era posar una xifra concreta de medalles com a objectiu abans dels Jocs de Rio com ho és ara titllar d’èxit o fracàs el botí aconseguit a la cita brasilera. “L’esport espanyol en surt reforçat i demostra que les polítiques adoptades en el cicle olímpic han sigut encertades”, valorava Miguel Cardenal, president del Consell Superior d’Esports. Un total de 17 medalles manté Espanya en les xifres d’altres cites anteriors -iguala les aconseguides a Londres 2012 i les d’Atlanta 96, després del boom de Barcelona 92- però el que dimensiona l’anàlisi són els 7 ors guanyats, que suposen la millor collita espanyola des dels Jocs a casa, quan es va fer rècord, amb 13 primers llocs. Tota una fita, tenint en compte les retallades en el pressupost de beques per als esportistes d’elit en els últims anys.

Però el detall d’aquestes victòries no destapa només elogis als medallistes, sinó que reclama que s’obri un debat més profund per afinar en la interpretació dels resultats. Hi ha favorits que no han fallat, com la nedadora Mireia Belmonte, Carolina Marín en bàdminton, Lidia Valentín en halterofília o el piragüista Saúl Craviotto, però hi ha altres teòrics guanyadors que no han respost a les expectatives, com el marxador Miguel Ángel López o el ciclista Alejandro Valverde. Ho ha compensat algun nou talent, que ha desmuntat les previsions inicials i s’ha colat entre els noms de Rio, com el mallorquí Marcus Walz en piragüisme, la taekwondista Eva Calvo o l’equip de gimnàstica rítmica.

Precisament l’actuació dels esports d’equip mereix un apartat al marge. El rendiment dels col·lectius no podrà ser catalogat de “referència mundial”, com va dir el president del Comitè Olímpic Espanyol, Alejandro Blanco, abans dels Jocs. Excepte el bàsquet, que amb l’equip masculí es va mantenir al podi que repeteix des de Pequín 2008 i en el femení va convertir-se en medallista per primer cop en la història, la resta d’equips han estat lluny dels seus millors registres. L’handbol i el waterpolo femení no van poder revalidar les medalles de Londres de fa quatre anys i obliguen a recordar que fa vuit anys ni tan sols participaven als Jocs, per fer una valoració justa i amb perspectiva. Hi ha els casos crítics de l’handbol o el futbol masculí, absents a Rio, i exemples simptomàtics de la pèrdua de pes d’Espanya en disciplines en les quals fa poques edicions se sentia potència. Tampoc s’ha pogut tocar el podi en hoquei herba, on es va sumar una plata el 2008 amb l’equip masculí, mentre que continua la inèrcia negativa dels homes al waterpolo, que empitjoren els resultats de les cites anteriors amb una pobra setena posició.

I també s’anoten entre les decepcions les actuacions de la tenista Garbiñe Muguruza, les diferents parelles de vela (que només s’havien quedat sense medalla als Jocs de Mont-real del 1976) o la natació sincronitzada, que només va participar en la modalitat de duo i va quedar lluny de les millors. Tampoc s’han pogut repetir èxits en lluita lliure o ciclisme en pista, on no s’ha trobat un bon relleu generacional a la basca Maider Unda (bronze a Londres i retirada per a aquesta edició) o als mallorquins Joan Llaneras (or al velòdrom de Pequín) i Antonio Tauler (plata al costat de Llaneras), ja retirats.

Però la ressaca dels Jocs deixa més bones paraules que autocrítica i obre la batalla de les institucions per atribuir-se part del mèrit de cada metall. En la seva valoració, el secretari general de l’Esport, Gerard Figueras, apuntava la feina diària al CAR de Sant Cugat del Vallès, mentre que la Universitat Catòlica de San Antonio de Múrcia treia pit de la seva implicació amb més d’una cinquantena d’atletes de tota la delegació espanyola. En paral·lel, Cardenal admet que s’hauran de revisar “les estructures per fomentar que l’esport d’alt rendiment avanci cap a l’autogestió”.

De moment, els triomfadors de Rio seran herois unes hores més. Quan aterrin avui, els rebran desenes de periodistes i centenars d’aficionats i familiars. A les 16.30 h, a l’aeroport del Prat s’aplegaran badalonins convocats per l’Ajuntament -que fins i tot ha llogat autobusos- per ovacionar les locals Mireia Belmonte i Anna Cruz. Hi assistirà la mateixa alcaldessa, Dolors Sabater, que després homenatjarà les medallistes en un acte institucional que acabarà al balcó de la plaça de la Vila. També tindran un bany de masses la saltadora Ruth Beitia a Santander, on el govern càntabre estudia batejar amb el seu nom un complex municipal, o el ciclista de muntanya Carlos Coloma a la Rioja. Ahir ja el va tenir la piragüista Maialen Chourraut a la platja de Sant Sebastià, i per a final de curs, Ontinyent prepara la celebració de la plata del velocista de tanques Orlando Ortega.