L’heroïna Belmonte, eclipsada per la família del taekwondo

El Prat De LlobregatEsperant amb dues bosses a la mà esquerra, un cafè a la dreta i amb el mòbil penjat del coll, a punt, la Joana, una barcelonina de 38 anys, esperava ahir impacient l’arribada de Mireia Belmonte a l’aeroport de Barcelona. “L’admiro enormement. La segueixo des de fa molt de temps, no em perdo cap de les seves proves”, explicava a l’ARA, sense poder ocultar un gran somriure. S’esperava metres enrere de la porta de sortida, darrere d’una petita multitud de fans, entregats al perfil mediàtic de la medallista, or i bronze als Jocs de Rio. “He vingut al migdia, he fet una volta i he comprat un parell de cosetes, fent temps. No et pots fiar d’aquests vols tan llargs. Mai arriben a l’hora. Només faltaria que em perdés aquest moment per culpa de la falta de previsió dels brasilers”, comentava, mig ofesa, sense voler acaparar el protagonisme de la primera fila, on hi havia la mare de l’estrella amb un ram de flors.

Al seu costat, el polític Xavier García Albiol, que va assumir amb discutible naturalitat les funcions de familiar directe, directíssim. Va ser el preàmbul d’una posterior abraçada mare-filla, lenta, carn de fotografia però sense l’emoció que s’havia desfermat durant la seva estada al Brasil. Va ser el gest que acabava amb l’espectacle, el xou de càmeres, mitjans de comunicació i crits impacients, molt impacients.

“Estic molt contenta i molt agraïda per aquesta rebuda i per l’afecte de tots. Ara tinc ganes d’estar uns dies a casa, relaxar-me amb els meus i celebrar-ho, fer vacances abans de tornar a la feina. Aquest metall [assenyalant-lo] és un somni complert. Tenir-lo entre les mans és molt especial”, va comentar Belmonte davant de la munió de periodistes. Recuperar el contacte amb la família va ser el punt final al capítol olímpic, excels per als catalans. “Només tinc ganes de tocar-la”, resumia la mare d’Anna Cruz, que tornava a casa al costat de la també jugadora Laia Palau, representants de la selecció espanyola de bàsquet femení, plata.

Nervis per encertar la porta

L’acció es concentrava al hall central de la terminal 1 amb una comitiva d’un centenar i mig de persones que esperaven Joel González, un altre dels noms que tornava a trepitjar terra barceloní. El grup va estar sempre sota la direcció de Marina Bonilla, mare de l’or a Londres i bronze a Rio, que gestionava els amics i familiars davant els problemes d’organització del Prat per concretar els horaris i els punts d’arribada dels vols, que ballaven entre l’habitual departament de sortides i la zona del pont aeri. “Portem aquí dues hores i no sabem quina porta és la bona. Clar que hi ha nervis!”, apuntaven alguns dels representants de la selecció catalana de taekwondo.

Els passejos de l’expedició, a mode de processó amb una pancarta de gairebé dos metres d’altura i desenes de cartells amb un “Bravo, Joel” escrit, ho eclipsaven tot. Tot un esport fent costat al seu màxim exponent, que assegura que se segueixi parlant de taekwondo durant un cicle olímpic més. O en bona part. “Passarà com sempre. La setmana vinent la gent no sabrà que existim. Així és la vida. Ara hem de gaudir del moment”, comentava un exesportista que ara fa funcions d’entrenador.

“Estem molt contents. Vam patir molt, especialment a les semifinals. Però el Joel és així, sap aixecar aquestes situacions. És el millor. No calia dir-li res abans de Rio, ell és un campió”, comentava un dels cosins del figuerenc, que va donar-li la benvinguda a l’aeroport i hores després a l’Ajuntament. La satisfacció, el somni olímpic, també és això.