Miguel: “Encara no he plorat, ho he viscut però no ho he paït”

BarcelonaEl Miguel, de 37 anys, és treballador del servei de neteja de l’Ajuntament de Barcelona. Té un contracte temporal d’estiu. La tarda de l’atemptat a la Rambla estava escombrant a la vorera del carrer de Pelai quan va veure una furgoneta fer una maniobra brusca i entrar a la Rambla atropellant al seu pas els vianants. “De seguida vaig veure que era un atemptat, allò no podia ser un accident”, recorda ara encara impactat pels fets. La seva primera reacció va ser anar darrere de la furgoneta. “Vaig creuar Pelai sense mirar, quan la gent ja corria carrer amunt. Em vaig girar i vaig veure una patrulla de la Guàrdia Urbana i els vaig cridar: «Kamikaze, furgoneta blanca». I tots vam córrer en direcció al vehicle”. Però de seguida es va adonar que el seu lloc era al costat dels ferits: “La meva intenció era anar darrere dels agressors però no soc policia, no podia fer-hi res. I em vaig aturar per atendre els ferits”.

El Miguel, que prefereix no donar el seu cognom, va posar en pràctica les nocions mèdiques que va aprendre quan va ser voluntari de Protecció Civil. Va veure que un home estava practicant maniobres de reanimació a una noia de forma errònia. “Vaig veure que ho feia a l’estómac i el vaig apartar. Li vaig practicar la reanimació cardiopulmonar i la vam recuperar”. Va atendre més ferits. Un ferit lleu va rebutjar l’ajuda per donar preferència a la seva germana, ferida greu. “Quan la Guàrdia Urbana va veure que havia reanimat la noia va col·laborar amb mi en tot. Em van portar una farmaciola i guants, i un agent em va donar un copet a l’esquena en el moment que més falta em feia. Em va ajudar molt”, reconeix. Per un moment es va veure sobrepassat pels fets però el toc de l’agent el va fer reaccionar. “Em va dir: «Ho estem fent bé». I vam continuar”.

Quan els serveis sanitaris van agafar el relleu, va anar Rambla avall per veure si hi havia algun company ferit, perquè havia vist un vehicle dels serveis de neteja. Però la policia el va desallotjar. Va passar “por”, confessa. “Però s’ha de ser més fort que la por”, rebla.

L’endemà va tornar al seu lloc de treball. “Ho vaig demanar perquè crec que continuar amb la meva vida quotidiana m’ajuda”. No obstant, admet que encara “no ha plorat” pel que va veure aquella tarda. “Ho he viscut però no ho he paït. Ja arribarà”. Ha tornat a la Rambla, on el va sorprendre la “solidaritat” ciutadana. Però també hi ha retrets: “La gent que es va posar a gravar amb el mòbil podria haver ajudat. A mi o als ferits que hi havia Rambla avall”. Demà serà a la manifestació. Amb uniforme o sense, a primera línia o a l’última, vol ser al carrer.