Zelenski i Putin: dues posades en escena antagòniques

La por de Putin

Putin fa por. I no és d’ara, el president rus sempre ha provocat temor i aquesta estratègia sempre li havia funcionat. Parlo en passat, perquè aquest lideratge de tarannà autoritari i dictatorial està, per sort, força obsolet. Fins i tot Steve Bannon, el pare del populisme modern (Trump, Salvini, Le Pen, Vox…), reconeix que la ultradreta va haver d’aprendre a suavitzar la seva posada en escena perquè la ciutadania no els considerés, de primeres, un perill social. Putin fa por i vol provocar por. Per això humilia el seu director d’intel·ligència davant les càmeres o ordena al seu cap de defensa, a qui situa a l’altre extrem de les seves taules quilomètriques, que posi en alerta les forces nuclears. Els seus fidels acaten la decisió del líder i Putin pensa que així escarmentarà els seus ciutadans. Que ningú gosi protestar. El que no té en compte són els gestos de dubte (titubejar, apartar la mirada…) i oposició (braços plegats) que se li escapen i que ens donen a entendre que al Kremlin n'hi ha més d’un que considera una bajanada les últimes decisions del president.

Putin provoca por, però no li cal gesticular de manera exageradament agressiva. Les expressions d’odi i atac imminent (ensenyar les dents) van aparèixer al discurs on reconeixia les repúbliques independents d’Ucraïna, però no quan va anunciar l’atac militar. També arronsa el nas (fàstic) quan es refereix al govern ucraïnès. Com a exespia del KGB està entrenat per actuar com un mascle alfa (la mà dreta sempre sobre la cuixa per si calgués desenfundar), ser territorial (seu amb les cames ben obertes i ocupa un espai que no li pertoca) i no transmetre cap emoció/pensament (a la Casa Blanca fa anys que l’estudien i encara no han esbrinat gaire del seu llenguatge corporal). I quan no podem empatitzar amb un altre de la nostra espècie, desconfiem. El seu somriure soviètic (prem els llavis amb gest d’amabilitat, però alhora arrufa les celles) confon qualsevol interlocutor que intenti negociar res amb ell. A aquest volgut perfil hieràtic i hermètic per intimidar els altres s'hi afegeixen tot un seguit d’operacions estètiques, que als seus 69 anys, s’ha fet a la cara per frenar el pas del temps (la seva obsessió per semblar un home dur el porta a considerar que la vellesa el farà semblar feble…). El bòtox elimina les expressions negatives, però també les positives.

Putin sempre ha actuat com el típic assetjador de classe. Ara bé, és prou intel·ligent per fer-se passar per víctima (abaixar els ulls i el cap) quan algú li planta cara. A l’expresident Obama, que mai perdia els nervis en públic, el rus el treia de polleguera… Caldrà esbrinar aviat com enfrontar-se a un maltractador sense convertir-se en un d’ells; però amb la certesa que els que fan servir la força per dominar els altres no parteixen d’una postura de poder, sempre ho fan des de la por. La por de Putin.

Sigues fort, sigues amable

Mentre que Putin només es dirigeix als seus (als convençuts i als que pugui atemorir), Zelenski s’adreça als ucraïnesos, als europeus, als americans, als jueus (el president rus l’acusa de neonazi) i, fins i tot, al mateix Putin: “Asseu-te amb mi en una taula de negociació, però no a 30 metres com amb Macron o Scholz. Soc el teu veí, no mossego. […] Soc un home normal, parla amb mi. De què tens por?” Ho fa gesticulant obertament, assegut en una cadira que ell mateix ha agafat i que col·loca a l’extrem de l’escenari, a tocar dels periodistes i corresponsals només començar la roda de premsa. Aquesta setmana l’han intentat assassinar 3 vegades (desconec si els russos tenen en compte que si ho aconsegueixen encara elevaran més la seva figura, el convertiran en un màrtir), però, així i tot, fuig dels dos faristols que hi ha damunt l’escenari (als que tot polític recorre per sentir-se protegit en qualsevol situació –imagineu en cas de guerra–), encaixa la mà i somriu enèrgicament a un periodista que acaba de conèixer. Vestit amb roba militar informal des del primer atac rus (les samarretes i els jerseis no li donen un aspecte marcial), el president d’Ucraïna es comporta i es deixa veure com un ciutadà més que lluita per la seva terra.

Minuts després compareix Vladímir Putin. Veiem com el rus s’asseu còmodament al seu despatx, parapetat darrere el seu escriptori, i amb el seu govern present a través d’una videotrucada en una pantalla. La distància amb Putin, també en termes de comportament no verbal i posada en escena, és enorme. L’heroïcitat de Zelenski rau en la seva serenor, és ben humana: s’atreveix a mostrar-se com un home (país) vulnerable. Reconeix les seves debilitats sense que això el presenti com a dèbil (no tenir o buscar eines per aturar el cop). L’heroïcitat de Zelenski rau en el fet que en temps de guerra es presenti molt més proper que la majoria de líders polítics actuals (en pau). I a la vegada ens resulta tan entranyable perquè el seu adversari és gèlid (si comparem com Zelenski abraça en una selfie el seu ministre de Defensa i com Putin manté la distància amb el seu). En tots els discursos, per molt dures que siguin les seves paraules, hi inclou un somriure (optimisme, esperança). Davant l’Eurocambra, a través d’una videotrucada, va aixecar el puny (força/lluita) i va prémer els llavis (reprimir-se/frustració), però els ulls li dibuixaven un somriure (sinceritat).

L’heroïcitat de Zelenski és posar en pràctica part dels recursos del lideratge femení. Zelenski sembla haver abraçat el mantra de la primera ministra de Nova Zelanda per enfrontar-se a la pandèmia i el confinament (o qualsevol altre repte o situació de crisi): “Siguin forts, siguin amables”.