BarcelonaJosé Antonio Zarzalejos, exdirector de l’Abc en l'època de l’11-M, va deixar aquest diumenge un testimoni rellevant al programa de Jordi Évole. Parlaven de l’editorial que el seu diari havia tret en el qual s’abonava la idea d’una probable autoria d’ETA, tot i que, segons pròpia admissió, en el moment d’enviar-la a filmar començaven a amuntegar-se indicis que la massacre portava sinistra firma jihadista. El periodista venia a dir que havia fet publicar aquell text empès per una mena de lleialtat a la dreta política espanyola, i ho justificava a partir d’una pintoresca dissociació entre el Zarzalejos ciutadà i el Zarzalejos director del centenari Abc, un rotatiu amb la seva motxilla i els seus interessos. Évole li va preguntar si el fet que el seu germà mantingués aleshores una posició de responsabilitat en l’entramat del govern aznarià va influir en aquell tractament, però ell va aprofitar una matisació de càrrec per esquivar la qüestió.
Va ser un moment profundament trist. Perquè la valentia de deixar-se entrevistar (sabent que perdria) va quedar eclipsada per aquest intent maldestre de justificació. Perquè avui ja sabem que aquells esforços van ser en va, i la maquinària popular el va acabar trinxant quan l’Abc es va desmarcar de les teories de la conspiració ventilades per El Mundo. Perquè, en definitiva, l’escena permetia constatar el fracàs essencial de la premsa de Madrid, premsa d’estat que esquinça periodistes que creuen genuïnament haver actuat des de l’honestedat i perseguint un bé major. Potser és pel temps passat —sempre arriben tard, aquestes revisions profundes—, però em va commoure més que indignar. No vaig saber veure un cínic, sinó algú derrotat.
