La Revuelta està més valorat per la rivalitat amb El Hormiguero que no pas pel contingut de la mateixa emissió. La brometa dels col·legues enrotllats és, molt habitualment, l’aparador de la buidor absoluta, especialment quan es tracta de riure’s les gracietes entre ells.
Un exemple patètic el vam trobar en la darrera emissió de la setmana. El programa fa dies que ha incorporat el sorteig oficial de la loteria per l’emoció de repartir sort. Dijous, però, com que l’espai s’emetia més tard pel partit de futbol i ja s’havia celebrat el sorteig, van modificar el plantejament. El codirector Jorge Ponce va anunciar que aquesta vegada sortejarien entre l’equip de La Revuelta una clatellada. “Una hostia”, per ser literals. No una bufetada qualsevol, sinó un bon ventallot proporcionat per un operador de càmera molt musculat. Van connectar en directe amb la presentadora habitual de la loteria perquè anunciés el guanyador. La gràcia de l’esquetx radicava, suposadament, en el fet que la plantofada l’acabaria rebent el mateix Jorge Ponce, que havia tingut la idea d’aquell despropòsit. Un cop assignat el premi, el tal Armando, de bíceps voluminosos i braços forts i tatuats, va saltar a l’escenari a perseguir el company del programa: “¡Ven aquí, blandito! ¿Ahora, qué?”, l’anava amenaçant mentre l’altre corria per un escenari ple de rampoines. “¡Vamos a jugar! ¿No querías jugar?” El públic, com si estigués en un circ romà, l’anava animant: “Eh! Eh! Eh! Eh! Eh!” Després els càntics eren més precisos: “¡Hos-tia! ¡Hos-tia! ¡Hos-tia! ¡Hos-tia!” Un cop el va haver atrapat, el càmera, prepotent i orgullós, el subjectava per un braç i amb l’altre li anava tocant el costat del coll perquè s’anés preparant: “¡Si eres muy espabilao! ¡Eres muy espabilao... y al final te he pillao...! ¡Eres muy blandito, eh...! Si estás temblando, estás temblando...” El públic, esverat, continuava ovacionant l’executor del mastegot demanant contundència: “¡Que suene! ¡Que suene! ¡Que suene!” I després corejaven el seu nom: “¡Armando! ¡Armando! ¡Armando!” I l’Armando continuava amb la seva fatxenderia: “¡Al final has pillao! ¡Querías concursito, eh...!” Finalment li va fotre un bon ceballot al costat del coll.
L’escena va ser lamentable. Òbviament, tot estava preparat. Però és indigne de la televisió pública. Veure aquests ganàpies actuant com adolescents eixelebrats en una escena pròpia del bullying més caspós de la vella escola és patètic i injustificable. Convertir un acte de violència gratuïta entre mascles en un espectacle de diversió és degradant. La Revuelta dona moltes alegries a TVE amb les xifres d’audiència. Però no per això és un contingut televisiu a l’altura d’un servei públic. Si fos Pablo Motos qui hagués organitzat aquest xou matusser i infame, que regalimava testosterona per tots costats, l’audiència ho hauria reprovat. Alerta amb riure les gràcies en funció de la cadena i caure en un progressisme acrític, perquè s’acaben aplaudint els valors més retrògrads.
