Xavier Grasset, perdut a 'La selva'
L’aventura de La selva està sent erràtica. Xavier Grasset encara no sap quin programa vol fer. I més, amb uns resultats d’audiència força magres. El programa d’abans (El paradís de les senyores) i el de després (Atrapa’m si pots) estan entre els vint més vistos del dia a Catalunya, però, enmig, La selva desapareix. Els espectadors marxen. Ni TV3 va encertar en el plantejament de programació ni els responsables del programa han sabut crear una proposta diferent i ambiciosa.
Van vendre La selva com “un xou en majúscules”, però la promesa de la “perspectiva fresca i informal” de la falsa cafeteria tropical en dificulta una funció més transversal. Després arriba la realitat i arrasa amb tot plegat. Amb el conflicte entre Israel i el Líban s’ha fet evident que tant el plantejament visual com el d’entreteniment han tibat les costures del format. Dimarts mostraven imatges en directe de Tel-Aviv, on s’havien produït uns atacs. El rètol de LA SELVA en lletres majúscules de color rosa Barbie acompanyant les imatges semblava fins i tot un acudit de mal gust, un plantejament sarcàstic. Passava el mateix amb les imatges en directe de Beirut i els rètols de coloraines remetent a la vida salvatge.
Xavier Grasset divaga entre el to de xòuman i el de periodista, sense que se'l vegi massa còmode amb cap dels dos barrets en aquest context. El presentador va abordar el conflicte bèl·lic enmig de les fulles dels ficus i les palmeres del decorat. I, davant la pressió d’estar pendents de la informació, ens van obrir un requadre permanent a l’angle de la pantalla per si de cas els míssils tornaven a creuar el cel. Tot, amenitzat amb una entrevista a l’actor i humorista Jordi Ríos parlant d’Iniesta i l’esquetx del Gusiluz del Crackòvia. El resultat era bastant esperpèntic. Hi havia una incoherència narrativa que convertia el programa en un poti-poti estrany. Era la posada en escena d’una gran contradicció televisiva.
S’entén la necessitat informativa del programa, especialment de Grasset, de no deixar al marge les coses greus que passen al món. Però s’ha de tenir en compte, quan es dissenya el programa, quines seran les necessitats que caldrà afrontar en una emissió en directe. Tenint el 3/24 potser és millor remetre l’audiència a la cadena informativa que forçar les dinàmiques.
El conflicte entre Israel i Hezbollah és el que ha portat a l’extrem un problema que és endèmic del format. La promoció per anunciar el programa, fins i tot abans d’estrenar-lo, ja feia una mica de vergonya. Ara ni saben el programa que volen fer, ni Grasset troba el to. A la pausa de publicitat del Com si fos ahir, apareix per avançar els continguts amb una cantarella de venedor que resulta difícil creure’l. El magazín no té ànima, és impostat i anodí. I és poc flexible davant les vicissituds de l’actualitat. Tanta cafeteria i tanta tonteria i al final tot plegat els ha acabat fent més nosa que servei. Era premonitòria la dèria per recordar la frase mítica de Grasset de “La informació és una selva”. Al final, la selva se l’ha acabat empassant a ell.