Els polítics del flasca
BarcelonaLa meva filla de quatre anys em pregunta amb innocència si, quan sigui gran, es pot convertir en una deessa. La pregunta és tan tendra que només li puc respondre amb un somriure i una negativa. Però aquest pensament amaga una reflexió més profunda. Amb quatre anys, la meva filla ja vol estar al cim de l'estatus social. Com si fos una llista on el número 1 fossin els déus, ella vol ser allà dalt.
D'aquesta llista tan especial en parla l'assagista britànic Will Storr en el seu llibre The Status Game. Una dissecció de com funciona la idea d'estatus a la nostra societat. Una síntesi sobre com tota la nostra vida està regida per una competició invisible. Tot el que fem, tot el que ens motiva, amaga en realitat un objectiu per pujar posicions en el que fa milers d'anys era la jerarquia de la tribu i, avui, podem quantificar gràcies al nombre de seguidors a les xarxes socials. Com més gran és la xifra de followers, més gran és el prestigi social.
De totes les perversitats que ofereix aquest pensament, la que més por em fa és la següent: si té molts seguidors, deu ser perquè ha fet alguna cosa bona. Ja sigui perquè és graciós, perquè canta bé o perquè és atractiu, però alguna cosa ha de tenir per ser allà. Aquest és el meu pensament en veure un compte amb molts seguidors, i estic segur que no soc l'únic.
Tanmateix, en llegir el llibre de Storr m'he adonat del meu error. Si la vida és una competició, no només guanya qui ho fa millor, sinó també qui fa que els seus rivals perdin. Quan a l'extint Twitter van crear la resposta amb cita, el comentari sobre un tuit, no sabien que estaven generant una nova manera de fer política. L'anomenada cultura del flasca. Una resposta enginyosa que ridiculitza a qui opina en primer lloc.
És el vehicle perfecte per ascendir en l'escala social. Al mateix temps que fas perdre posicions al teu oponent, aconsegueixes ascendir. I el més important de tot, no cal proposar res. No cal caçar per a la tribu, ni arriscar la teva vida per defensar-la. Només has de ser enginyós.
Des de fa uns anys, polítics de tot àmbit (des dels nous partits fins a ministres) s'aferren a aquesta estratègia. I el problema és que els funciona. En comptes de censurar aquesta conducta negativa, els aclamem, els omplim amb vots i m'agrades. Així, aquesta llista secreta de l'estatus apareix plena de gent disposada a competir, però no per millorar la seva posició, sinó per fer baixar la del contrari. Tant de bo més vots pel programa i menys per ironies.
