El 'pajaporte' i el videoclub del meu barri

BarcelonaNo tenia cortina, així que s'hi podia mirar, però no miràvem. Estava al final de la sala gran. No on eren les estrenes, sinó on hi havia les pel·lícules dolentes, les d'acció sense actors coneguts. El que em causava més curiositat no eren els vídeos en si, sinó saber qui hi entrava. En el temps que vaig passar al videoclub del meu barri (i que va ser molt: vaig arribar a memoritzar totes les caràtules, amb el director i els actors) no vaig veure mai entrar ningú a la sala de les pel·lícules porno. Tot i que, segons es rumorejava, el videoclub es mantenia gràcies al lloguer de vídeos X.

Suposo que això és el que pretén crear el govern, una sala del videoclub per a adults, amb la nova Cartera Digital Beta (coneguda a les xarxes com el pajaporte), una eina que permetrà reconèixer si la persona que entra en una web porno és adulta o no. La idea és, per si mateix, lògica. Si els adults volen veure escenes sexuals, que presentin una acreditació i punt. El problema és que el govern no s'ha adonat que el sexe és, sobretot, il·lògic.

Ja portem prou anys de segle XXI per saber que el porno és el principal contingut que es consumeix a internet, però de manera anònima. És a dir, ningú (o gairebé ningú) publica a les seves xarxes socials quins vídeos porno consumeix, ni quina pàgina de vídeos li sembla la millor.

Tot i això, el govern vol que, a l'entrar al videoclub, ens acostem a l'encarregat i diguem: "Hola, venia a veure pel·lis porno, puc passar?" No cal ser un geni de la informàtica per saber què passarà, fins i tot abans que treguin el famós pajaporte. Es crearà una aplicació per saltar-se les restriccions i poder veure aquestes webs sense el registre.

Però el més interessant sorgeix d'un altre lloc. És “com demanar-li el DNI a algú que entrarà a la discoteca”, ha afirmat el ministre Escrivá. Bé, doncs potser és hi ha el problema: el món virtual no és una rèplica del món físic. Les regles socials que s'apliquen a la vida analògica no són les mateixes que les que s'apliquen a la vida digital. No em sembla malament que es legisli sobre la vida digital, però s'ha de fer amb eines digitals.

Internet ha canviat el món on vivim, però tinc la impressió que encara somiem canviar internet per fer-lo tal com era el nostre món. Com si poguéssim endarrerir la història i tornar a aquell lloc on ens sentíem còmodes, on res no era incertesa, on la lògica era fàcil de seguir. És a dir, tornar al videoclub del meu barri.