La 'nothing box'

Salinger va escriure una vegada que els millors llibres són aquells que quan els acabes penses: “Tant de bo l'autor fos molt amic meu per poder trucar-li per telèfon quan volgués”. Aquesta és la promesa que ens van fer les xarxes socials. Tenir aquest autor, aquest escriptor, aquest músic a l'abast de la mà per poder preguntar-li tot el que desitgéssim.

Però és mentida.

A les xarxes socials no es parla, es mira. Segons els experts en màrqueting, gairebé el 90% dels usuaris no fan interaccions amb els comptes que segueixen. Són els anomenats lurkers, aguaitadors en anglès. Només un 1% parla a les xarxes, l'altre 9% restant ho fa esporàdicament. Per això les noves eines no estan destinades a fer que hi hagi més interacció, sinó menys.

El mes passat Instagram va incorporar a la xarxa els canals de difusió. És una mena de xat creat perquè et puguis relacionar amb les celebritats com si t'enviessin un missatge al teu telèfon. La cosa està triomfant. Hi ha canals on centenars de milers de persones descobreixen missatges de veu dels seus ídols o vídeos més personals, menys professionals, dels seus personatges favorits. Problema: en aquests canals no es pot comentar, no es pot parlar. La informació és unidireccional. El famós parla i la resta mirem.

Tinc la impressió que les xarxes socials no són aquesta àgora que tots somiàvem, sinó una evolució de la televisió. Un lloc on posar la ment en blanc durant unes hores. La nothing box, en diu la meva sogra. A casa meva no tenim televisió, així que moltes vegades, a l'acabar el dia, m'estiro al sofà i faig scroll per descansar el cervell, igual que temps enrere feia amb la televisió.

He volgut començar aquesta columna amb aquesta frase de Salinger perquè me la va dir l'Iván. A l'Iván amb prou feines el conec, va aparèixer en una de les presentacions de la meva novel·la i, per atzars del destí, va acabar sopant amb mi i uns amics. Vam compartir camí de tornada a casa i quan ens vam acomiadar li vaig preguntar què li havia semblat la vetllada. Va ser llavors quan em va deixar anar la frase de Salinger. Suposo que va ser una forma elegant de dir que li resultava més interessant el que vaig dir sobre política i història a l'escenari que no les converses sobre l'adaptació dels meus fills a la nova escola o els meus problemes de còlon.

Al final, tots somiem amb conèixer el personatge, no la persona. Hi ha poques persones capaces de mostrar-se igual davant la gran audiència i davant la portera de casa seva. M'expliquen que Ramón Lobo era un d'aquests paios, brillant en el periodisme i en la vida. Tant de bo ell tingués un canal de difusió allà on sigui. Descansi en pau.