Morata a 'Vídeos de primera'

No sé si Morata és o no bon futbolista, ja que no soc analista esportiu, però sí que sé que és un bon acudit. Precisament per això, tot és més cruel.

Des de fa setmanes les xarxes socials s'han inundat de mems, muntatges i piulades amb milers de m'agrada sobre la falta de punteria del davanter de la selecció espanyola. Aquells que els publicaven, per descomptat, donaven suport a Espanya a l'Eurocopa i haurien cridat com a bojos si Morata hagués fet un gol, però no podien evitar fer la gràcia. I aquí rau el quid de la qüestió.

Normalment, entenem l'assetjament (per no fer servir l'anglicisme bullying) com una cosa pròpia de gent sense ànima, autèntics dolents de la societat. És més, generalment només parlem d'aquest assetjament si és referit als nens. Però, en realitat, l'assetjador no són als altres. No podem evitar riure o fer una broma quan l'objectiu no som nosaltres.

Els alemanys en diuen schadenfreude, i es podria traduir com "l'alegria per una desgràcia aliena". Aquest sentiment és tan humà com corrosiu. Només cal veure les xarxes: cada vegada que un pateix una desgràcia, ja hi ha algú llest per riure-se'n. Fa anys un dels guionistes de Vídeos de primera, el programa de TVE que recollia caigudes, trompades i altres accidents en enregistraments casolans, em va explicar que molts dels vídeos que havien emès havien estat autèntiques desgràcies, però posar-li una música còmica i alguns efectes sonors ens desenganxava de la realitat i ens permetia riure.

Crec que això és exactament el que passa amb les xarxes socials, que ens desenganxen de la realitat. En utilitzar un mitjà, Twitter, Instagram o TikTok, que ens permet comunicar-nos sense sentir les conseqüències dels nostres actes, podem trobar aquestes distàncies necessàries per fer sentir malament una persona sense que ens afecti gens ni mica. El problema és que aquesta distància només és per a l'emissor, mai per al receptor.

Fa anys l'escriptora Sabina Urraca va quedar amb un trol que l'assetjava per xarxes socials. Simplement volia conèixer-lo, entendre'n les motivacions. El trol va acceptar i van quedar a fer un cafè. Al cap de pocs minuts de la trobada, el noi es va aixecar i se'n va anar. Sabina no ho explica, perquè no ho pot saber, però suposo que el noi va patir vergonya en trobar-se amb algú a qui havia dit coses horribles.

Potser el problema és aquest, que la crueltat es mesura en distància. I, per ara, no sabem mesurar a les xarxes socials. Tant de bo les generacions futures n'aprenguin.