Metavers: una solució que busca el seu problema

Ja fa més d’un any que Mark Zuckerberg va rebatejar Facebook com a Meta per formalitzar una aposta decidida per l’anomenat metavers, un concepte genèric introduït per Neal Stephenson en la seva novel·la Snow Crash, del 1992, i que ara aixopluga tecnologies diverses: la realitat virtual (RV, mons totalment sintètics), la realitat augmentada (RA, contingut digital sobreposat a imatges reals), la realitat mixta (RM, combinació de les dues anteriors) i fins i tot els bessons digitals (rèpliques virtuals de màquines, indústries o ciutats senceres per experimentar-hi). En el cas de Meta, l’orientació cap al metavers és una fugida endavant per desmarcar-se d’Apple i Google, les dues empreses de qui Meta depèn actualment per captar usuaris dels seus serveis xucladors de dades personals. L’objectiu del conglomerat presidit per Zuckerberg és atreure aquests usuaris a un entorn nou on regeixin únicament les seves normes i no calgui pagar als dos gegants digitals esmentats cap comissió per les transaccions econòmiques que s’hi facin.

Tant la RV com la RA i la RM han demostrat la seva utilitat en aplicacions professionals i industrials: telemedicina, formació, disseny de productes, guiatge remot dels operaris d’assemblatge i manteniment, operacions militars... També llueixen força en aplicacions culturals i d’entreteniment (la setmana que ve en veurem algunes al congrés audiovisual ISE) que requereixen que l’espectador es posi un visor durant l’estona que dura l’espectacle o la visita (per exemple, la Pedrera ofereix una modalitat de visita ampliada amb RA).

En canvi, està per veure que hi hagi un gruix prou nombrós de consumidors disposats a portar posada durant hores una pròtesi visual per fer les mateixes tasques que fins ara fa amb l’ordinador o el mòbil, com mantenir reunions de feina o fer compres en comerços. Més enllà, esclar, dels usuaris més intensius entre els 1.000 milions d’humans que passen una part substancial de la seva jornada abduïts per videojocs en primera persona, una experiència que els nous dispositius poden fer més immersiva que qualsevol monitor de gran format amb la pantalla corbada. En general, els metaversos de consum encara són solucions maldestres que busquen problemes per resoldre. Com a mostra, el fracàs de la Comissió Europea convocant els joves del continent a una festa virtual al seu metavers (que va costar 387.000 euros de diners públics) per donar-los a conèixer les iniciatives en matèria de cooperació internacional: només s’hi van presentar sis persones, incloent-hi el periodista que ho va denunciar.

Fins ara, l’incipient mercat dels dispositius de RV i RA, amb les plataformes tecnològiques que porten associades, se’l reparteixen un grapat d’empreses: la mateixa Meta (gràcies a l’adquisició de la firma Oculus) i HTC en consum, i Epson i Microsoft en l’entorn professional, tot i que hi ha encreuaments: al centre de disseny de Ford a Dearborn vaig veure fa anys enginyers fent servir visors HTC per comprovar com s’obriria la porta d’un cotxe encara inexistent.

L’interès de Microsoft en el metavers, en forma dels tan excel·lents com cars visors HoloLens de RA, sembla haver minvat: bona part dels acomiadaments que l’empresa acaba d’anunciar afecten precisament aquesta divisió, que ha vist ensorrar-se les expectatives de negoci quan el Congrés dels EUA ha rebutjat comprar un segon lot de visors per a l’exèrcit, després que la majoria dels soldats que han fet servir el primer es maregessin.

En canvi, és probable que els metaversos de consum guanyin solvència durant el 2023 amb el desembarcament d’Apple. Segons mitjans com Nikkei, Bloomberg i DigiTimes, el pròxim producte estrella del fabricant de l’iPhone i la seva única gran novetat a mitjà termini serà un visor de RM, que combinarà funcions de RV i RA. A The Information detallen que el visor portarà a dins dues pantalles Sony de resolució 4K, accionades per micromotors que les centraran automàticament davant de cada ull per aconseguir un camp de visió de 120 graus. Amb un botó, l’usuari podrà ajustar la barreja entre les imatges virtuals i les del món real, que seran captades per les diverses càmeres que portarà. També es diu que a la part de fora hi haurà una pantalla de menys resolució que reproduirà les ganyotes de l’usuari per millorar la interacció amb les persones sense visor que tingui al davant.

Perquè portar-lo posat sigui més còmode, el futur visor d’Apple –que encara no té nom definitiu– no portarà la bateria integrada, sinó en una petaca separada per enganxar a la cintura, connectada al visor amb un cable. En canvi, per escoltar les aplicacions caldrà algun dels auriculars sense fils AirPods més recents, perquè amb els models Bluetooth d’altres marques hi hauria massa retard del so. A diferència dels productes de Meta i HTC, les aplicacions es manipularan sense comandaments, només amb ordres de veu i gestos captats pels sensors i les càmeres integrats.

L’existència d’aquest nou producte s’ha anat sabent per les referències que apareixien en el codi d’alguns sistemes operatius d’Apple. La presentació pública s’ha anat endarrerint, i ara sembla que serà abans de l’estiu, durant el congrés anual WWDC de desenvolupadors d’aplicacions, i que sortirà a la venda cap a la tardor, potser coincidint amb els iPhone 15. En qualsevol cas, ja hi ha creadors d’aplicacions treballant amb les eines d’Apple perquè quan el visor surti al mercat s’hi pugui fer alguna cosa, des de jugar fins a fer videoconferències realistes.

Les fonts esmentades especulen amb un preu de 3.000 dòlars, que estaria a l'altura de les suposades prestacions, però el situa fora de l’abast de molts consumidors. Els més cínics opinen que potser es tracta d’un experiment d’Apple per descremar el seu parc de fidels i anar identificant els que més endavant estaran disposats a pagar fins a 100.000 dòlars per un eventual cotxe elèctric de la marca. Sigui com sigui, 3.000 dòlars són gairebé el doble dels 1.800 que costa el visor Oculus Quest Pro de Meta, la nova variant professional del Quest 2 de consum. Es diu que Apple ja té preparat un pla de producte oposat al de Meta, amb un futur visor de preu més assequible. El que sembla clar és que la firma ha abandonat el projecte paral·lel d’unes ulleres lleugeres de RA –a l’estil de les antigues Google Glass– perquè considera que la tecnologia disponible no està prou madura.

Dit això, recordem que l’any 2010, abans de sortir la tauleta l’iPad, es parlava d’un preu de 1.000 dòlars i va acabar costant la meitat. Encara que passi el mateix amb el futur visor d’Apple, 1.500 dòlars tampoc no són cap broma, així que Apple haurà d’oferir un metavers propi amb aplicacions que justifiquin la despesa.

Metavers o metaversos?

Tant si és la de Meta com la d’Apple, una plataforma de metavers va més enllà dels dispositius visors. També cal contingut, aplicacions de tercers i, sobretot, mecanismes publicitaris i de pagament de transaccions, que són el que fa salivar Zuckerberg i els seus inversors. Segons ens té acostumats, Apple també haurà previst aquests aspectes.

I això ens porta a un dels punts més foscos dels universos paral·lels. Com que n’hi haurà més d’un, podrem reclamar que siguin interoperables? És a dir, em podré endur al metavers d’Apple el meu avatar i les possessions virtuals que he comprat al de Meta? Podré fer servir la mateixa criptomoneda a tots dos? Com es resoldran al metavers la protecció de dades, l’assetjament, la ciberdelinqüència, els drets laborals? La Comissió Europea assegura que ja s’ho mira, per no acabar havent de pujar en marxa al tren, com ja li va passar amb la web i les aplicacions mòbils.