Si 'las meninas' cobressin vida

Fa uns dies va aparèixer a les meves xarxes socials un vídeo estrany, més que estrany, jo diria que arrogant. Era un clip que reunia alguns dels quadres més famosos de la història de l'art, però al cap de pocs segons les figures dels quadres cobraven vida per gràcia divina de la intel·ligència artificial. Per exemple, les infantes retratades per Velázquez a Las meninas deixaven el seu hieratisme per posar-se en moviment, somriure i saltar com qualsevol nena.

I això és precisament el que em treu de polleguera, que semblen qualsevol nena.

Si alguna cosa defineix l'art i, especialment, la pintura és l'eternitat. Les cares de Velázquez o els personatges de Lorca no viuen en la nostra realitat, no són com nosaltres. Viuen molt més enllà. En una mena de realitat paral·lela habitada per l'essència del que és humà, per aquells brillants instants en què un artista no només retrata la realitat, sinó que la transcendeix i troba alguna cosa comuna a tota la humanitat.

Això ho va definir molt bé el crític japonès Soetsu Yanagi quan parlava sobre la representació del bambú a la ceràmica tradicional. Els patrons que representaven el bambú no s'assemblaven a la planta del bambú. Era una representació artificial. I, tanmateix, per a l'ull humà eren tan reals com el bambú, perquè havien transcendit la seva forma natural per convertir-se en una cosa més bonica, en un element que tenia dues perspectives: la real i la humana.

Per contra, tinc la sensació que la intel·ligència artificial ens ofereix la visió contrària. En comptes d'utilitzar-la per explorar, per arribar a aquests llocs allunyats que només de vegades la humanitat ha gosat fregar, la utilització de la IA ho baixa tot a terra. Fa l'art més senzill, més fàcil, més… lleuger, en un sentit pejoratiu.

Normalment, opino que tot avenç en les tècniques artístiques comporta una reacció. Per exemple, els primers quadres impressionistes no s'haurien pogut crear mai sense l'arribada de la fotografia, perquè va ser aquesta nova tècnica la que va obrir un ventall de possibilitats respecte a la representació de la llum.

Des de fa temps, estic desitjant que algú (si pot ser amb el cap ple de colors i no d'uns i zeros) pugui agafar aquesta nova eina anomenada intel·ligència artificial i portar-nos més lluny. Allà on hi ha els Velázquez, els patrons japonesos i Lorca. Ens han donat una nova joguina, sisplau, posem-nos a jugar amb ella. Però fem-ho com ho fan els nens, perquè ens ajudi a créixer.