En els pitjors moments de la pandèmia, quan estàvem deprimits i ja no sabíem què fer amb els nens, els dies que costava fer-los un somriure, posàvem Juan Luis Guerra al màxim i ballàvem amb ells fins que començaven a saltar al sofà i acabaven morts de riure entre disfresses i passos de bachata.
A Juan Luis Guerra li dec moltes coses, més de les que puc confessar en aquesta columna.
Tanmateix, mai no l'inclouria en cap llista dels meus músics favorits, ni inclouria La bilirrubina en la llista de les cançons de la meva vida. Perquè les llistes es fan per molar, perquè la gent es faci una imatge de tu a través d'allò que estimes o mostres. Per això, potser, ningú no fa llistes dels millors de l'any a les xarxes socials.
Poca gent reconeix que el més graciós que va veure va ser un vídeo de dues falleres ballant techno en un carrer de València, ni que la història més emocionant que ha llegit no pertany a cap editorial independent amb tapes enginyosament il·lustrades sinó a una història a Twitter d'un alumne que troba la seva professora 20 anys després.
Menyspreem les xarxes socials com si no fossin un reflex de nosaltres mateixos, com si els pecats que hi trobem no fossin nostres i, així i tot, del que parlem al sopar de la nit de Nadal és de l'últim vídeo a les xarxes. Perquè el que creem a les xarxes socials també som nosaltres. Igual que els balls sota els compassos de Juan Luis Guerra diuen molt de mi, el teu Instagram diu molt de tu.
El segle XX va destruir els límits entre l'alta i la baixa cultura. Estic segur que quan la generació que ha crescut entre emojis i arroves arribi al poder cultural rebentarà el secessionisme entre cultura analògica i cultura digital. La veritat és que ja està passant, ja parlen de Proust a través de mems o d'arquitectura modernista a cop de gifs.
Perquè la cultura no només serveix per fer postureig a les llistes de final d'any, també serveix per mostrar com som. I en aquests moments no crec que hi hagi un lloc millor per comprendre, o més ben dit, per no comprendre l'ésser humà que tot el que passa a les xarxes socials. Potser les xarxes socials són falses, polèmiques, banals, però són les nostres falsedats, les nostres polèmiques i les nostres banalitats. Per això hauríem de començar a tractar-les com un fet cultural de primer ordre, un ritual únic que caracteritza la nostra generació. Això és el que hem intentat fer des d'aquestes columnes i tant de bo aviat trobem llistes del millor a les xarxes socials a tots els diaris de premsa.
