Watergate, mig segle d'un mite amb llums i ombres (2)

Bob Woodward i Carl Bernstein van esdevenir immortals en la memòria col·lectiva gràcies en part al retrat que en van fer Robert Redford i Dustin Hoffman a la pel·lícula Tots els homes del president. Però quan la revista Time de l'època es referia a l'equip que havia cobert l'escàndol, el nom que feia servir era "The Watergate Three" (els Tres del Watergate). Qui era el tercer? Doncs Barry Sussman, el cap de secció que supervisava Woodward i Bernstein i polia les seves informacions. "El Watergate era un trencaclosques i en Barry era qui anava col·leccionant les peces", assegurarien el duo de reporters al llibre que va servir d'inspiració al film. Però, quan els productors van fer-ne l'adaptació cinematogràfica, des del punt de vista dramàtic consideraven Sussman com a accessori, de manera que el van eliminar com a personatge.

Aquesta supressió de la història li va comportar un cop a la moral molt dur: l'acadèmica Alicia Shepard afirma que va patir "danys psicològics permanents". De fet, el periodista ja venia d'entomar un revés important, perquè Woodward i Bernstein van voler escriure el seu llibre sense comptar amb ell. Sussman en va acabar publicant un, que va recollir crítiques boníssimes, però evidentment no tenia el reconeixement popular dels altres dos, en camí de convertir-se en icones pop. Dos dels directius que sí que apareixien a la pel·lícula, Howard Simons i Harry Rosenfeld, van traslladar al director Alan J. Pakula que "si hi havia una persona individual a qui haurien d'haver donat el Pulitzer per la cobertura del Watergate, aquest era Barry Sussman". Va ser inútil.

Sussman, per cert, va morir a principis de juny, als 87 anys. Vagi aquest article a compte del reconeixement que li deu la professió a algú que va firmar poc, però va fer brillar molt.