Jimmy Wales: "Seria inacceptable que un estudiant universitari cités la Wikipedia"
Aquest any encara no he vist la seva foto a la Wikipedia per demanar-me diners.
No, i potser no arribarà a veure-la. Fins ara, cada final d'any fèiem una campanya intensiva d'anuncis amb la meva imatge per recollir els diners que mantenen la Wikipedia en funcionament. El 2012 la Fundació Wikimedia va ingressar uns 30 milions de dòlars, la majoria aportats per més d'un milió de donants. Ara apliquem tècniques estàndard de màrqueting digital; els missatges que demanen donacions apareixen durant tot l'any i cada visitant els veurà només cinc vegades. Hem comprovat que així és més efectiu: ja hem recollit més de 10 milions des del gener, sense que ningú hagi notat que hi ha una campanya de recaptació en marxa.
Consultar la Wikipedia és gratis. On van tots aquests diners?
Som la cinquena web més visitada del món i l'única entre les 40 primeres gestionada per una entitat sense afany de lucre. Al mes de març 500 milions de persones van consultar la Wikipedia almenys una vegada. Cada mes servim 19.000 milions de pàgines i tenim més de 24 milions d'articles entre les edicions en 285 idiomes, dels quals considerem que 200 són actius perquè tenen més de 1.000 articles. Per atendre tot aquest trànsit cal una certa infraestructura tècnica: tenim centenars de servidors. A més, a la Fundació hi treballen unes 120 persones, que es dediquen a les operacions i al desenvolupament.
En canvi, el contingut l'escriuen els usuaris.
Sí, el nucli de la Wikipedia és la comunitat d'editors, tots voluntaris. N'hi ha 85.000 que intervenen almenys cinc vegades al mes. La mitjana d'edat és de 26 anys i la proporció de doctors en el col·lectiu duplica la de la població general. Un aspecte interessant: el 87% dels editors són homes. No n'estem gens satisfets; voldríem que la participació femenina fos més alta.
¿Li sap greu haver deixat sense negoci els editors d'enciclopèdies convencionals?
[Riu.] Això és com demanar-li a una empresa de bombetes pel destí dels fabricants d'espelmes. Si parlem de l'Enciclopèdia Britànica, continua existint en un altre format. Però els seus problemes per sobreviure no van començar amb la Wikipedia sinó amb Encarta, l'enciclopèdia en CD-ROM creada per Microsoft, que potser no era tan exhaustiva però costava 50 dòlars en comptes de 1.000. Quan vam arribar nosaltres, el model de negoci de la Britànica ja estava molt tocat.
Què pensa quan un mestre es queixa que els seus alumnes fan treballs de classe copiant i enganxant articles de la Wikipedia?
D'entrada els dic als alumnes que no és una bona idea, perquè el seu mestre també llegeix la Wikipedia i els enxamparà. Del que es tracta és d'ensenyar a les escoles com fer servir bé internet en general. Quan vostè i jo estudiàvem no teníem a l'abast tantes fonts d'informació com ara. Els nens d'ara accedeixen amb la mateixa facilitat a una recerca acadèmica de qualitat que al blog conspiratori d'un sonat, i convé que sàpiguen identificar les fonts equilibrades. Nosaltres diem sempre que la Wikipedia és un bon punt de partida, però no ha de ser el material definitiu: cal aprofundir en les fonts originals. En tot cas, no està malament que un alumne de 12 anys ens citi, però seria inacceptable que ho fes un estudiant universitari.
La Wikipedia va néixer fa 12 anys. Com ha canviat en aquest temps?
En funcionalitat, relativament poc. El mecanisme del wiki és pràcticament el mateix. Estem millorant les eines d'edició per fer-les més semblants a un processador de textos i facilitar la tasca dels editors. L'accés des de dispositius mòbils es va duplicar durant l'any passat i ara el 12% de les nostres pàgines es veuen en un mòbil. El tipus de contingut ho afavoreix: sents una notícia a la ràdio i consultes qui és aquest polític de qui parlen.
¿Funciona prou bé la Wikipedia als mòbils?
Tenim bones aplicacions mòbils i la web es veu perfectament en la majoria de les pantalles. Ens agradaria millorar-ne el funcionament quan no hi ha cobertura, un tema que m'afecta especialment perquè em passo moltes hores a bord d'avions. L'accés mòbil a la informació és un factor crucial de transformació social, com es va veure durant la Primavera Àrab. A l'Àfrica es venen centenars de milers de smartphones 3G, com aquest Android de 50 dòlars comprat a Kènia que faig servir habitualment, i l'amplada de banda disponible al continent s'està disparant amb l'arribada de nous cables de telecomunicacions des d'Europa.
¿Fins a quin punt és un problema que el contingut pugui ser modificat per les mateixes persones i les empreses de les quals tracta?
Les nostres bones pràctiques especifiquen que ningú ha d'editar l'article que parla d'ell; pot manifestar i documentar les seves discrepàncies a la comunitat d'editors, que normalment les incorporen al contingut. Sempre hi ha empreses i agències de relacions públiques que intenten mentir i enganyar, però acostumen a ser tan destraleres quan ho fan que de seguida les enxampa algú. Això passa sobretot en les edicions més grans. Un problema diferent es planteja amb empreses com Apple, que no necessiten intervenir per donar un to favorable al seu article perquè ja tenen una legió de fans que ho fan.
¿Com veu el conflicte entre les grans empreses d'internet i les operadores de telecomunicacions?
No comparteixo del tot la postura dels meus col·legues. És improbable que el nostre proveïdor d'ADSL bloquegi l'accés a Google o el servei de Skype si aquestes empreses no li paguen. Cap operadora gosarà fer-ho perquè els clients marxarien immediatament a la competència. Trobo molt més greu el model de les botigues d'aplicacions, en el qual una sola empresa -Apple- decideix quin tipus de contingut puc carregar al meu iPad. Els activistes massa excitats per la neutralitat de la xarxa s'haurien d'amoïnar per això.
A la seva boda hi va anar un ex primer ministre britànic. Què diuen les altes esferes sobre internet?
[Riu.] De fet, hi van venir un ex primer ministre i dos futurs primers ministres. Hi ha molts polítics que saben com van les coses a la xarxa. El perill són els que tenen bones intencions però no entenen el funcionament d'internet, perquè acaben creant lleis que qualsevol coneixedor de la tecnologia veu de seguida que no funcionaran. El ministeri britànic de l'Interior pretén obligar les empreses digitals a registrar i comunicar tota l'activitat dels seus usuaris i gastar-se una fortuna per fer-ho, quan no n'hi ha cap necessitat: si sospites d'algú, pots exigir-ne els registres a Google o Facebook. I si vol amagar alguna cosa es comunicarà de manera xifrada via un servidor de correu de Rússia. El que hem de fer els activistes és educar els polítics.