Ricard Ustrell: "Vull que a TV3 tornin a passar coses extraordinàries"

BarcelonaAquest dissabte s’estrena un dels programes que ha generat més expectatives a la nova graella de TV3. Es tracta de Col·lapse, un espai que Ricard Ustrell ha treballat amb el màxim secretisme. I un canvi de paradigma: després de comandar un equip de 40 persones, passa ara a tenir una guerrilla més reduïda, de 10 professionals, amb l’objectiu declarat de sorprendre cada nit, en una combinació que inclourà entrevistes, participació del públic, una banda i actors. “Fins ara he estat molt còmode”, admet en la conversa informal posterior a l’entrevista. Ustrell, doncs, surt voluntàriament de la seva zona de confort.

El programa es diu Col·lapse. El col·lapse... de què?

— De tot. Estem a punt de col·lapsar: el món se'n va en orris. I el que hem volgut fer és un refugi on protegir-nos de la catàstrofe que alguns diuen que ve. Si finalment ve la catàstrofe, estarem preparats per seguir protegits.

És un programa optimista o pessimista?

— Molt optimista. Perquè l'esperit que tenim és el de viure les nits de dissabte com si s'acabés el món. I això ens obliga cada dissabte a donar-ho tot.

I a tu, personalment, què et fa col·lapsar?

— Ara mateix, la meva filla d’onze mesos, perquè passen coses divertides a la nit i això fa col·lapsar la vida! Estem en aquella fase de les febres i tot és divertit, de contínua muntanya russa.

Vas inaugurar el FAQs, que ha ocupat fins ara la mateixa franja. Col·lapse n’és una evolució o un trencament?

— No té res a veure: és un trencament. I aquesta és l'aposta, però també el risc, perquè al final estàs fent una cosa molt diferent el dissabte a la nit i caldrà veure si l'audiència s'hi apunta. Nosaltres hi posarem totes les ganes.

En qui sentit serà diferent?

— Em sap greu, però no vull dir res.

Ni tan sols qui hi col·laborarà?

— Res... què et sembla?

Malament!

— És que a mi m'agradaria molt que la gent engegués el televisor i se sorprengués. Que intenti arribar-hi sense conèixer res del que hi passarà.

Però és possible, encara avui, pensar una manera nova de fer televisió?

— Buf... bona pregunta. Jo crec que és difícil, molt difícil. Aquests dies hi penso molt. “Què estem fent, ben bé?”, em pregunto. “A què s'assembla?” I, aleshores, hi veia una mica de les 1000 i una, una mica del Persones humanes, una mica de l’Àngel Casas show, pel que fa a l’esperit i la voluntat. Que són programes que s'assemblaven, d'alguna manera, els uns als altres. Al final, els gèneres s’imposen. Tu una entrevista la pots fer cap per avall, anant en cotxe o viatjant en paracaigudes i, tanmateix, segueix sent una entrevista. Nosaltres som aquí: fent potser el que s’ha fet tota la vida, però amb plantejaments diferents. I algunes coses una mica més atrevides, que haurem de veure si la gent ens compra. El cert és que tinc ganes de posar-me en llocs incòmodes per a mi.

Treballes amb algun tipus d'espectador al cap?

— Ens agradaria molt que ens seguís veient la gent que mira la televisió els dissabtes a la nit, que és un públic gran d’edat, i que a més poguéssim plantejar una segona part del programa més gamberra i més estripada per a una audiència més jove. Potser aquests no ens consumiran tant a la franja d'emissió de la televisió convencional, però l’anirem a buscar sobretot a les xarxes o en altres formes de consum digital.

Els tres referents que has esmentat són programes de ja fa uns quants anys. La televisió ha entrat en col·lapse, darrerament?

— És probable. Però tampoc soc un expert d'això. Hi ha molts formats que es repeteixen i pot ser que estiguem arribant a un punt de saturació.

El que volia preguntar és si creus que, a TV3, s'han perdut coses pel camí, aquests últims anys.

— A TV3 i a molts llocs. Però s’explica també per com el consumidor ho ha anat triant. En tot cas, més que recuperar un format, jo volia recuperar un esperit, el de l’Àngel Casas. Vull que a TV3 tornin a passar coses extraordinàries.

Tot i el secretisme, a l'ARA hem sabut una cosa. No veurem l'Ustrell que anava amb samarreta al FAQs, sinó un Ustrell amb americana i corbata. Com ho hem de llegir, això?

— Ha, ha! El més gros és que no em sé fer el nus de la corbata. Tinc problemes, perquè he de fer que algú me'l faci, posar-me'l i acabar-me'l de nuar. Pensa que és l'última nit: si s'acaba el món realment... com a mínim marxa vestit de gala, no?

Fa uns anys preparaves Intocables, un projecte que es coneixia informalment com el Salvados en català. ¿Has repescat alguna cosa d'aquell projecte frustrat?

— No, no pas.

No hi ha manera d'arrencar-te pistes...

— Nosaltres hem construït un lloc amb 100 persones de públic, amb una banda en directe i on passaran coses que ens faran pensar en la vida que portem però que, sobretot, ens faran somriure i distreure'ns. Hi haurà música, actuacions i molta participació en directe. Potser als primers programes no tant, però ho anirem animant. Serà un programa que anirà creixent i anirem fent esdeveniments. Tenim una companyia d'actors que hi participaran també d'alguna manera. I col·laboradors que no han sortit mai a TV3, al costat d’alguns veterans i velles glòries.

Una de les consignes d’aquesta nova temporada de TV3 és rebaixar la presència del debat polític a la graella. Com afecta això a Col·lapse?

— Nosaltres no renunciem a la política, però vull renunciar als polítics. O intentar-ho, que després ja em conec i hi ha un dia que porto un polític i m'ho he d'empassar amb patates. Però la idea és que en aquest refugi no necessitem els polítics per parlar de política. El centre és allò que ens preocupa com a societat i que ens interpel·la. Reivindiquem el dret d'entretenir-nos, però no abdiquem de l’actualitat. Senzillament no volem que ens desbordi.

En tot cas, el programa té una línia editorial?

— Sí.

I quina és?

— Doncs una línia bastant àcida, bastant crítica amb tot plegat. Serveix això?

Una mica més, va...

— A veure, al final jo tinc aquesta manera de veure les coses com molt de Sabadell. I això a vegades s'entén i a vegades... no. La idea és apropar-ho una mica perquè s’entengui, però també dur-ho fins al límit, en segons quin moment.

Tens fama de cremar etapes ràpidament, fruit d’un cert neguit vital. Et veus temps i temps fent Col·lapse?

— De la samarreta a l’americana i el pas següent despullat, i ja hauré fet la volta, oi? Primer cal veure com va el programa. Si no va bé, s’acabarà abans, esclar. Jo estic centrat a passar-m'ho molt bé i trobar el meu espai. És un lloc molt d’autor, on faig el que em dona la gana i tant de bo això agradi a la gent.

Bé, tu has pogut fer bastant el que et dona la gana.

— Sí, però al Planta baixa havia d'explicar el que ens passava. Allà he patit l'obligació de parlar d'actualitat. Aquí, si un dia vull dedicar-lo a parlar de Nova York, ho puc fer.

Quan ja no eres al FAQs, el programa va rebre moltes crítiques a les xarxes. ¿Et fa por que Col·lapse sigui ara l’ase dels cops dels qui pensen que TV3 no està fent prou en l'àmbit nacional?

— És que nosaltres hi contribuirem d'una altra manera: fent entreteniment competitiu i intentant portar gent que ens faran ser referent. Segur que rebrem crítiques, però això ja va amb la meva feina i amb la meva persona.

Com portes la pressió de les xarxes, en tot cas?

— Primer, jo no tinc Twitter. És a dir, el tinc, però el porta un amic meu. Jo no hi entro, així que no sé què rebo. D'això fa anys i em va molt bé perquè no m'assabento de res. I després que ja he entès de què va, això de les xarxes...

Home, sí que deus saber què reps: hòsties.

— Sí, esclar. Però és que forma part del joc. Jo les crítiques les trobo útils. Ara bé, els insults no. Quan hi ha crítiques de la Mònica Planas, o del Sergi Pàmies o teves... a mi aquestes no em saben greu i intentes treballar per millorar-ho. Ara, els insults...

Durant un temps El Nacional et tenia enfilat, amb notícies negatives constants que s’endinsaven en territori íntim. Fins i tot el Consell Professional de Programes de TV3 va denunciar-ho, dient que allò era “assetjament personal i professional”. Com ho vas viure?

— No els vaig fer cas de res i vaig seguir fent la meva feina.

I has revelat, també, haver rebut amenaces de mort a casa.

— Allò va acabar als Mossos i va tenir el seu procés.

Es va resoldre satisfactòriament per a tu?

— Sí.

Les entrevistes seran part important de Col·lapse. Per quin entrevistat has lluitat més sense èxit?

— Uf, per molts! Obama, per exemple. Però no hi va haver manera de contactar-hi. Amb cap polític dels EUA, de fet: ells tenen la visió que si no en poden treure res, no els interessa, perquè els desgasta. I és lògic. Però no passa només amb un expresident, eh? També ens va donar carabasses l’Alexandria Ocasio-Cortez. Així i tot, ara estem ja en una altra fase, en política. Ja no m'interessen tant.

I sense refugiar-te en la distància de parlar de l'altra banda de l'oceà?

— Aquí? Aquí hem fet bastant tot el que volíem. Algunes han costat molt, això sí, com amb Zapatero, que feia molts anys que no tornava a TV3. A vegades et rendeixes per desgast, o perquè veus que no és el moment. Però després els enxampes fent una promoció i és més fàcil. I el context polític també pesa.

Al Planta baixa has buscat renovar cares i fitxar talent jove. Passarà el mateix, aquí?

— És la idea, però ho anirem fent progressivament. Hi haurà una barreja. Potser no tindran aquesta sensació, mirant el programa d'entrada, però anirem incorporant els joves. Insisteixo que cada programa serà un esdeveniment, diferent de l'anterior.

Segueixes vinculat al Planta baixa com a productor. Com veus la nova etapa amb Agnès Marquès?

— Només he vist un programa, el primer! Necessito veure'n encara molts més. Però diria que al Planta baixa vam fer una feina dura durant la pandèmia i que ara ha fet una evolució molt natural i molt necessària. Estic convençut que anirà molt bé a les tardes. Jo me l'estimo molt.