Neus Bonet: “Si vols carregar-te algú, s’ha de fer amb més elegància que no com van fer amb mi”

BarcelonaCostaria trobar una franja horària en què, en algun moment o altre, Neus Bonet no hagi estat fent ràdio. Aquesta professional, que va ser degana dels periodistes, impulsora d'Ona Catalana i presentadora a pesar seu d'El Matí de Catalunya Ràdio conversa sobre la seva trajectòria amb la llibertat que dona estar a pocs dies de jubilar-se.

Et jubiles el primer cap de setmana de novembre. Hora de fer balanç, doncs: què t'ha donat i què t'ha pres, el periodisme?

— El periodisme m'ho ha donat tot... i m'ho ha pres tot! (Riu) No, no m'ho ha pres tot: m'ho ha donat tot i, sobretot, una manera de mirar el món i d’apostar per un seguit de lluites. Jo no soc una Neus Bonet fora de la ràdio i una Neus Bonet a la ràdio.

I com va la lluita?

— Doncs ara amb una reculada bastant important tant en la defensa dels drets de les dones com amb les guerres que hi ha arreu del món. Veiem a la zona del Líban imatges que ens colpeixen. Gent que vivia en una zona que era tan amable com Barcelona ara estan en la situació que estan i veus com els nanos ja no poden anar cada dia a l'escola i viuen diàriament la mort al seu voltant.

Quan observes aquestes reculades, no sobrevé una crisi personal de témer que tal volta això que fem no serveix per a res?

— Uf... Jo tinc molta crisi. On ens hem equivocat tant? En quin moment ho hem fet tot tan malament? En poc temps hem reculat molt. Ara tornes a veure fotografies amb set o vuit homes i cap dona. Què ha passat?

Com hi arribes tu, al periodisme?

— De manera casual. Un bon dia estava posant discos a Ràdio Popular de Reus i va entrar un senyor per la porta que es deia Carles Francino. Em va dir: pots fer un informatiu? I jo: vinga, provem-ho. I aquell provem-ho era una manera de dir: “Sí, vull ser partícip d'allò que estic llegint cada dia que passa al món i que algú m'ho està explicant”.

Enyores en algun moment tornar a la tranquil·litat de posar discos?

— No, no. Jo no entenc el món sense la música, ni l'he entès mai, però ara no hi tornaria.

No et veurem a Los 40 Principales, doncs.

— Ep, que jo vaig ser Chica 40... una setmana. Quan era a Ràdio Reus, a la cadena SER de matinades i posant discos a l'estiu, em van proposar de saltar a Los 40. Vaig durar una setmana: és un estil i una manera de vendre la música que jo no tenia. Però ja es veia venir, no? El cap de Ràdio Reus va venir per comunicar-me que no servia per a allò. Potser em va fer un favor... o no.

¿Has anticipat com et sentiràs el dia que tornis l'acreditació de Catalunya Ràdio i travessis les portes de Diagonal 614 un últim cop?

— No, no ho he anticipat. Jo em jubilo d'una sistematització de la feina i d'uns horaris, però no deixaré la ràdio i per això em vaig presentar per ser presidenta de Ràdio Associació de Catalunya. No sé com serà l’adeu, però et puc avançar que soc una persona poc donada a moltes emocions. Sí que enyoraré molt molta gent, i els debats constants, però no el lloc en si, perquè no he tingut mai sentiments per les infraestructures.

Tens molta perspectiva de la història de Catalunya Ràdio. On creus que està millor i pitjor?

— En temps de fake news, està en el millor moment per ser el referent d'una informació de qualitat i contrastada, apostant per periodistes. I on està pitjor... No m’agrada massa respondre-ho perquè aleshores tothom diu “esclar, què has de dir tu, ara que et jubiles”, però seria una certa frivolitat. Entenc que es parli dels influencers, però no han de ser el referent d'una ràdio pública.

Catalunya Ràdio pot guanyar RAC1?

— Aquesta és una pregunta trampa. Depèn de molts factors que no te'ls diuen ni les audiències, ni els perfils. És allò de caure en gràcia o ser graciós. Tu pots ser el periodista o la periodista més ben preparada del món mundial però potser no connectes amb el públic, no hi ha empatia. I Basté té una empatia amb el públic enorme. És molt planer, molt proper. Però Catalunya Ràdio ha tingut gent de molta referència com l'Antoni Bassas en el seu moment o la Mònica Terribas. I després hi ha el fet que la ràdio pública té molts topalls. La privada pot fer coses que nosaltres no, perquè estem molt fixats per un llibre d'estil i unes normes ètiques.

Hauria d’intentar-ho, en tot cas? Als Estats Units, per exemple, la ràdio pública és vocacionalment marginal.

— Catalunya Ràdio ha de tenir vocació comercial perquè un servei públic sense audiència tothom el criticarà, si el paguem entre tots. Entenc que des de la privada es demani que la pública no tingui publicitat, però aleshores hauríem de fer-ne uns altres estatuts que diguin que l’audiència no és important. Mentre juguem a la mateixa divisió, anem a totes i hem de tenir aquesta vocació comercial.

A la teva primera etapa a Catalunya Ràdio vas ser telonera de Josep Cuní, quan el magazín matinal no començava tan d’hora. Feies de sis a nou.

— Sí, entràvem a mitjanit i plegàvem a les nou. Allà vaig aprendre’n molt. Jo havia de fer els titulars del final i sempre baixava amb un atac de nervis: m’imposava molt, Cuní i el seu equip de col·laboradors de primer nivell. Però em van ajudar molt i donar confiança.

Aquesta etapa va tenir un final, o un parèntesi, una mica brusc. Un dia ets a Eivissa...

— No me’n recordava d’això! Sí, sí, me n’hi vaig anar de vacances amb un grup d’amics, obro el diari El País i hi llegeixo que Mari Pau Dominguez presentarà el Catalunya Matí. Vaig haver de trucar: “Escolta, em busco la vida?”. Però em van dir: “No, no, torna, que alguna cosa farem”. Em van enviar a sotseditar l’informatiu del vespre del Ramon Pellicer. En poc temps em van tornar als matins, perquè la nova fórmula no va funcionar.

Has voltat per tots els torns i horaris possibles. També vas fer cinc anys les tardes.

— Això no ho he explicat gaire. S’estava preparant un dels congressos de periodistes i unes companyes de feina i jo vam presentar una ponència sobre censures i controls de la informació que, en aquell moment, vam demanar que fos anònima. Però per un error d’una persona del Col·legi de Periodistes, van aparèixer els noms. Era quan feia poc que acabàvem de posar en marxa Catalunya Informació. Doncs bé, el cap d’informatius em va fer fora d’una coça al cul. I em va rescatar el director, Lluís Oliva i Vázquez de Novoa, per fer el magazín de la tarda.

Va ser una etapa feliç o amarga per l’exili forçat?

— Jo soc molt positiva i era molt conscient que el que havíem fet podia tenir conseqüències. La cap de programes em va ajudar moltíssim. I em va dir que, si volia, podia tenir de col·laboradors Ramon Barnils, Quim Monzó, Sergi Pàmies, Jordi Vendrell... Un luxe! I com que abans hi havia hagut la Fina Brunet, podia recuperar en Tísner, la Teresa Pàmies... Va ser un exili de roses i hi vaig aprendre molt.

Les punyalades t’han vingut més dels partits o per les lluites internes a la ràdio?

— Pels canvis de direcció. Hi ha moments que tens un relat que no és el del moment o el de la direcció política actual, mentre que altres companys sí que s’hi apunten.

Has comptat tots els directors que has tingut a Catalunya Ràdio?

— Tampoc han estat tants. Vaig entrar que ho eren Lluís Oliva i Pere Artigues, la Minobis no perquè jo era aleshores a Ona Catalana, Oleguer Sarsanedas, Ramon Mateu i Saül Gordillo, que no em va tractar gens bé.

I l’actual, Jordi Borda.

— ...

Alguna valoració?

— No hi tinc relació. Ell era la mà dreta del Saül Gordillo. Em van enviar als caps de setmana i me’n vaig assabentar d’una manera que detesto. Detesto les direccions que no saben agafar-te i dir-te a la cara que no compten amb tu. Jo soc una soldat. Em dius cap allà i jo... "T.J., al tejado". Però amb aquestes formes, no. Quan Ramon Mateu em va dir que no seguiria a El Matí, ho va fer venint al despatxet que tenia, l’últim dia.

Fa anys em vas explicar que vas haver de trucar tu perquè es van oblidar de rescindir el contracte.

— Si no ho haguessin fet aquell mateix dia, m'haurien d'haver pagat una temporada sencera com a directora d’El Matí de Catalunya Ràdio. Aquestes coses passen més per descontrol que per desídia. Vaig trucar al vespre i va acabar venint la secretària en moto corrents a casa meva, perquè firmés la renúncia. És que estem parlant de diners públics!

Vas ser, també, una de les impulsores d’Ona Catalana, un intent d’establir una ràdio privada en català. Com t'arriba aquell projecte?

— M'arriba perquè em treuen de la tarda per deixar lloc a Jordi González. Passo a ser sotsdirectora de programes i n’aprenc molt, també, perquè m’encarregava de fer la producció executiva dels espais que sortien fora, al carrer, com el que va fer l'Antoni Bassas, després que es cremés el Liceu. Però llavors va venir Josep Puigbó i em va dir que muntava una emissora. Em va donar un foli en blanc i em va dir si volia dissenyar una redacció. I vaig pensar: d’acord. Ara, me’n vaig anar sense que la casa em donés excedència. No van voler. Tots els que se'm van anar a RAC1 van tenir excedència. Els que vam marxar a Ona Catalana, no.

Per què?

— Bé, perquè es veia com un projecte polític d'una determinada òrbita i un altre d'una altra determinada òrbita.

Ambdues llicències es van donar al final de l’era Pujol. Els convergents devien estar prou conformes amb tots dos projectes.

— Jo crec que, des del naixement, ja havien apostat per un i per l'altre no. He acabat pensant això, amb el pas dels anys i amb la informació que he anat recollint. Un era ja el projecte guanyador. El de RAC 1, òbviament. Potser Ona Catalana va pecar a vegades de copiar massa un esquema de ràdio pública. Però encara hi dono voltes, a tot això.

Després d’Ona hi ha la segona etapa a Catalunya Ràdio.

— Em va trucar Oleguer Sarsanedas per fer de cap de programes. Primer li vaig dir que no, perquè m’oferia un contracte d’alta direcció i jo ja sé que, a la pública, aquests contractes duren cinc minuts. Però em va tornar a trucar i em va oferir recuperar-me en plantilla amb l’antiguitat de quan vaig marxar. I vaig dir que sí. Per això continuo a Catalunya Ràdio. Si no, ¿de què?

I, d’allà, a El Matí. Vas acceptar el repte de seguida?

— I ara! Vaig dir catorze vegades que no. Però insistien: ho has de fer, ho has de fer. Era un moment complicat, per molts motius també polítics. I com que soc un soldat, doncs apa, allà que me n’hi vaig.

Laura Rosel em va explicar que, abans de començar a presentar ella el programa, et va preguntar quin era el millor record que tenies d’aquella etapa. “Cap ni un”, li vas respondre.

— És que no en tinc cap. Vull ser molt sincera. De balanços parcials en tinc molts, perquè vaig fer-hi amistats personals molt profundes, però fer El Matí no era només fer el directe de totes aquelles hores, sinó que era combatre, amb perdó, la merda que ens queia a sobre cada dia. I les pressions. I les trucades, també cada dia.

Trucades per imposar tertulians, per exemple? Com funciona, això?

— Doncs et truquen un dia del Parlament, un diputat del color que sigui, hi vas, i allà fent un cafè i parlant tranquil·lament et posen sobre la taula una llista dels tertulians que volen que hi siguin. I ho fan assumint que no seré només jo qui decideixi allò. Perquè és mentida que només tu dirigeixis El Matí de Catalunya Ràdio. Qui ho digui, menteix.

“No tenim res contra tu, però et muntarem una campanyeta guapa”. Recordes qui et va dir aquesta frase?

— Sí, David Madí.

I per què te l'havien de muntar, la campanyeta?

— Era una manera de dir “Heu tret una persona que nosaltres ens hi enteníem, o que ens anava bé, doncs prepara’t”. Jo no estic dient que ni el Bassas ni ningú fes res en aquest sentit o que fos més o menys afí. Jo no els devia venir bé mentre que el Bassas estava funcionant i tenia audiència, així que ves a saber. Però insisteixo: jo no volia fer El Matí de Catalunya Ràdio. La gent no s’ho creu, però no tothom aspira ser president del govern. Jo estava bé amb la meva parcel·la, fins que va venir la campanyeta i, efectivament, vaig rebre per totes bandes.

En el moment de treure’t et van recordar que el magazín havia passat de primera a tercera posició.

— Però és que ningú, ningú, va fer l’anàlisi que a mi m’havien tret una hora de programa. Jo era una dona i, per tant, també per això era algú a abatre. Vam caure? Evidentment que vam caure. Jo no soc l'Antoni Bassas, que és una bèstia del periodisme, amb el temps que ell portava i la repercussió que ell tenia... No ho era, i no ho vaig pretendre mai. I per això amb l'Antoni no en tinc cap, de problema. Però no pots comparar les coses, si jo acabava a les onze. I si vols carregar-te algú, s’ha de fer amb més elegància que no com van fer amb mi. Com que també vaig substituir el Cuní, em diuen a vegades que soc l’eterna substituta. No m’importa: he buscat el meu espai en llocs que els altres han deixat forat.

Després d'aquell any, en passes dos allunyada del micròfon, com a defensora de l’audiència i fent responsabilitat social corporativa.

— Allunyada i aparcada. Són coses que a les empreses públiques passen molt. Estava sola, en un edifici al costat de Catalunya Ràdio, en un despatxet. Va ser quan va venir Josep Maria Martí i em va demanar que em presentés a degana del Col·legi de Periodistes.

En els anys més complicats del Procés.

— Les pressions internes eren intenses. Allà hi havia 4.000 col·legiats cadascú del seu pare i de la seva mare, ideològicament parlant. I has de tenir respecte per tots, però si la intentes portar pel mig et diuen equidistant. I si ets equidistant et disparo directament al cap. No va ser gens fàcil.

Bé, al Col·legi sempre se l’ha acusat de carregar més cap a l'esquerra que no cap a la dreta.

— Sí, això segur.

És a dir, més al PSC que a Convergència.

— Jo tant com a partits, almenys quan estava amb Martí, no ho diria. Sobretot van posar ordre en tot el que ens havíem trobat econòmicament, que no era poca cosa. La veritat és que va ser dur.

En un àmbit on hi ha moltes hipocresies, quan parlo amb tu tinc la sensació que voler encaixar, o caure simpàtica, no ha estat mai la teva prioritat.

— Però pagues un preu. És el que et deia de les direccions covardes: si cobres per ser director, aleshores has d’assumir què comporta fins a les últimes conseqüències i dir les coses a la cara. Amb el temps, t’ho acabaran agraint. Quan m’ha tocat a mi prendre les decisions hi ha gent que ha deixat de saludar-me a l'escala de Catalunya Ràdio però ara em diuen “ja començo a entendre’t”. A mi caure bé m'encantaria. Però hi ha gent que et detesta, i ho portes bé. Jo ho he acceptat. No caure bé o que la gent et digui que ets antipàtica no li agrada a ningú, però aprens a portar-ho.

I creus que quan t’han fet aquesta remarca al darrere hi ha una derivada masclista?

— Claríssimament. “La gent pensa que ets borde”, sento. I jo demano: “Qui t'ho diu?”. Ah, un cap que és home. Hi ha qui creu que algunes dones som bordes perquè som massa directes.

Vas sortir del pàrquing per anar a fer torns de Catalunya Informació. Ho vas viure com un premi o un càstig?

— Necessitaven gent, senzillament.

Ho dic perquè generalment sol ser una posició d’inici de carrera professional, més que de final.

— Jo sempre ho he portat tot bé. No em vull amargar la vida i penso que, en una gran empresa de no sé quants treballadors, et tocarà fer coses diferents. Però també diré que hi ha castes, perquè hi ha gent que mai ha fet Catalunya Informació i altra que ha fet tots els papers de l'auca. I jo no soc de la casta a qui li ha tocat no fer mai Catalunya Informació. Has de saber controlar l'ego en feines com les nostres, que en determinats moments et donen una projecció pública. Ara toca fer això? Es fa. Però digues-me quantes persones de la meva edat i trajectòria estan fent caps de setmana amb els horaris que estic fent jo.

Per això demano si t’has sentit maltractada.

— He après a evolucionar i a no sentir rancúnia pel que m'ha tocat viure. Estic superagraïda de defensar els mitjans públics del meu país durant tota la meva trajectòria professional. I me'n vaig amb el cap ben alt de no haver estafat ningú, no haver enganyat ningú i no haver mentit a ningú. A partir d'aquí, maltractament? Bé, si faig el balanç final, home, en alguns moments sí. Esclar que sí, molt. Però ja està: es tracta de no donar-li la raó al maltractador.

Quins tres problemes del periodisme t’hauria agradat arreglar?

— La precarietat, la igualtat que permeti apostar per les dones i el control dels mitjans perquè siguin transparents en els seus interessos i contractin periodistes.

Si mirem qui encapçala els diferents programes de la graella de RAC1 i Catalunya Ràdio per hores trobem una majoria aclaparadora d’homes. Quins són els teus sentiments sobre això?

— De fracàs total. A TV3 encara veig l'Ariadna Oltra, l'Helena García Melero o la Marina Romero. Però a la ràdio, més enllà de l'Àngels Barceló... torna a estar exactament igual que fa ja no sé quants anys. A veure, a mi no m'interessa entrar en segons quines lluites, perquè prefereixo fer productes de qualitat amb molta menys audiència que no em facin haver-me d'estar barallant per segons què. Però esclar, aquí perdem... És que no fem planter? No hi ha dones interessades en aquesta posició...?

Què faràs, l’endemà de jubilar-te?

— Doncs Ràdio Associació. Estem molt capficats a posar el focus en el talent de la ràdio local, que n'hi ha molt i molt bo.

I una mica de micro?

— No sé si tindré mono. Però sí que amb algunes amigues estem remenant la idea de fer un pòdcast.

Esclar! Després d’haver voltat per totes les franges, només et quedava, inevitablement, tenir tu també un pòdcast!

— Exacte! Però s’ha de mirar on el penges, quina difusió té si és que vols que en tingui, quin és el missatge i a quin nínxol et pots col·locar perquè no sigui un més dels 700.000 pòdcasts que hi ha actualment.