Voler creure que Feijóo indultaria Puigdemont

Feijóo va córrer dissabte a trepitjar una pell de plàtan electoral: va incloure en la mateixa frase les paraules indult i Puigdemont. El pobre home –és un dir– es condemnava així a passar-se bona part del diumenge matisant el missatge. La Vanguardia ho havia convertit en titular de portada (“Feijóo, obert a un indult condicionat a Puigdemont”) quan era evident que condicionat volia dir “amb unes condicions que ni de conya es compliran mai”, entregar-se a la justícia espanyola i mostrar penediment. Però l’alarma ja s’havia estès entre les files populars i els diaris afins s’afanyaven a fer un “Circulin, circulin” amb titulars ridículs que posaven l’èmfasi en el fet que Feijóo només ho havia considerat un dia: “Feijóo va rebutjar l’amnistia a canvi dels vots de Junts al cap de menys de 24 hores” (La Razón) o “El PP va considerar impossible l’amnistia a Puigdemont després de valorar-la durant 24 hores” (El Mundo). És la mateixa lògica infantil que fa creure que, si un caramel cau a terra, te’l pots menjar si ha estat menys de cinc segons tocant l’asfalt. Amb l’amnistia també passa això: pots considerar-la durant vint-i-quatre hores, ni una més, abans que se’t comenci a podrir l’ànima. Tot plegat, un exemple més d’amplificació estrafeta d’una frase que acaba generant una tempesta mediàtica en un got d’aigua. (A l'espera, esclar, que algun dia Junts expliqui quina oferta va rebre del PP, si és el cas.)

El diumenge va estar marcat també per enquestes antagòniques d’El Mundo (“El PP reafirma la seva majoria absoluta davant un BNG que estomaca el PSG i Sumar”) i d'El País (“La majoria absoluta del PP perilla a una setmana de les eleccions”). Els primers volen mobilitzar els que aposten sempre pel cavall guanyador, mentre que els segons esperonen els que només aixequen el cul del sofà si el canvi és possible. Són dues cares de la mateixa moneda.