Vince Gilligan: “Ara ja no carrego tant el Walter White amb mi”

BarcelonaÉs difícil casar les macabres escenes de ' Breaking bad' o 'Better call Saul' -gravades a foc en la retina de l’espectador- amb aquest personatge de veueta amable i bigoti tranquil·litzador. Però sí, Vince Gilligan ha visitat Barcelona, en el marc del festival Serielizados. I, amb extrema amabilitat, desgrana per a l’ARA algunes de les claus que expliquen l’èxit del seu univers, a banda de suggerir nous projectes de futur i un nou 'spin-off' de la sèrie original.

Sovint sentim actors que expliquen que habiten els seus personatges. M’imagino que als guionistes també els passa. ¿Encara arrossega Walter White amb vostè o se n’ha desempallegat?

Ara ja no carrego tant el Walter White amb mi. Ho faig, però no tant com abans. Als anys finals de Breaking bad es va convertir en una presència inquietant. Feixuga, fins i tot. Recordo una vegada, tornant del despatx a casa. Era a Los Angeles, després de mitjanit, però no pas en cap zona conflictiva. Em vaig aturar en un semàfor i, tot d’una, es va aturar un cotxe al carril del costat. Doncs bé: em vaig adonar que estava aferrant amb força el volant i que tenia por que el conductor tragués una pistola i m’engegués un tret! D’on venia això? Doncs de tenir massa Walter White al cervell!

¿Se n’alegra, doncs, d’haver alleugerit la càrrega?

Efectivament, no enyoro tenir tant del personatge amb mi. Eren un parell d’ulls massa foscos amb els quals mirar-se la realitat. Bryan Cranston ho comparava amb el fet de portar un abric molt feixuc, d’aquells que et pesen tant que et fan anar lent. Ell també va poder espolsar-se’l, al final, i va notar com es podia moure amb molta més llibertat. M’estimo el personatge i, literalment, em va trastocar la vida. Significa moltíssim per a mi. Però no em dol que hagi deixat de colonitzar el meu cap.

¿Recorda quan el va pensar per primera vegada?

Va ser enmig d’una trucada telefònica, a un amic meu que s’acabaria convertint en productor executiu de la sèrie. En fa anys, d’això: era cap al 2004. Tots dos ens queixàvem que no podíem trobar feines de guionista. Estàvem en el típic espai mort entre projectes i ens preocupava trobar la manera de mantenir el flux d’ingressos. I ell va dir, òbviament com a acudit, que podríem instal·lar un laboratori de metamfetamina en una rulot i aparcar-la al jardí. Allà va néixer aquell personatge, que era una mica com nosaltres: un home normal, una mica amb sang d’orxata, si vols. Em vaig preguntar: ¿què havia de passar perquè un ciutadà avorrit acabés fent tot allò? Encara no tenia nom, encara no era Walter White, però el seu naixement va ser aquell vespre.

¿Què va aportar-hi Bryan Cranston que no figurés en la seva visió del personatge?

Tantes i tantes coses! No em puc imaginar com hauria sigut la sèrie sense ell. Hi va donar tanta profunditat i complexitat... Si un actor, competent però sense el seu talent, s’hagués limitat a dir el que hi havia escrit, és evident que no m’haurien convidat avui a Espanya per parlar sobre la sèrie. Ni hauria sigut una sèrie tan estimada pels fans. Molts dels elogis que rep la sèrie s’expliquen per la feina extraordinària que va fer el Bryan.

Li he sentit dir que creu en la justícia còsmica, en el karma. ¿Es reflecteix en la seva escriptura? Alguns la poden considerar nihilista.

A veure, no sé si hi crec, però... sí que m’agradaria creure-hi!

'I want to believe', que deia el lema d’ 'Expediente X', una de les sèries per a les quals va escriure abans de ser famós.

Sí, és cert! Me n’adono, a pilota passada, que tant 'Breaking bad' com 'Better call Saul' són mons creats per un equip de gent -perquè jo no treballo sol- que vol viure en un univers just. Probablement tots els éssers humans ho volen: que les coses bones que fem se’ns recompensin i que es castiguin les dolentes que fan els altres.

...però no a l’inrevés!

No, esclar [riu]. El cas és que, a vegades, sents com si passés just el contrari. I és frustrant. Per això crec que les dues sèries contenen l’exploració d’una certa moralitat. Sé que això pot sonar pretensiós o potencialment avorrit, si ho formulo així, però és inequívocament un valor compartit de l’equip.

La forta aroma de comèdia negra fa que no es caigui en un to moralista.

Les dues sèries podien ser tan fosques que, si no hi hagués aquest punt de fuga, per equilibrar-les i il·luminar-les, ningú se les miraria per massa depriments. I, al capdavall, la vida està plena de comèdia, fins i tot en els moments més tristos. Si tu com a creador negues això, aleshores estàs retallant la meitat de la vida. I fas que la sèrie sigui difícil de veure per a la majoria de gent.

Ha declarat que li sap greu estar a la meitat de la història que vol explicar a 'Better call Saul'. Quan acabi, ¿seguirà explorant aquest univers o té ganes de canviar de registre?

Doncs voldria fer les dues coses, soc un egoista! En l’univers Breaking bad hi ha més línies a explorar, i tant! Però en la meva visió d’un futur perfecte m’hi veig fent coses completament noves, que em permetin créixer com a escriptor. Vull els dos camins...

'Breaking bad' era de cocció lenta i va trigar una mica a fer el clic entre els espectadors. Amb tota la competència que hi ha, ¿una dècada després creu que avui li haurien comprat la sèrie?

Vam tenir molta sort i també el do de l’oportunitat. Uns anys abans no hi hauria hagut mercat per a una sèrie així. I ara, efectivament, seria molt més difícil de vendre. ¿Com podríem fer-nos sentir enmig de tant de soroll i centenars de sèries intentant obrir-se pas?

Apple diu que no vol sexe o violència a les sèries. Disney s’empassa la Fox. AT&T compra la HBO i suggereix que hauria de ser més familiar. ¿Ens dirigim cap a una nova etapa en què les sèries amables ocuparan les pantalles?

Podria molt ben ser i estic preocupat pel futur, en aquest sentit. No tant per si algunes d’aquestes companyies volen més històries familiars. El que m’amoïna és que ens encaminem a un panorama en què hi haurà una o dues grans companyies. Crec en la democràcia en tots els àmbits i no pot ser que un sol executiu triï els continguts que li agradin i, de sobte, només hi hagi un tipus de sèrie disponible. Sigui el tipus que sigui, d’acord? Tampoc voldria viure en un món on només hi hagués històries per a adults, plenes de violència i ràbia. Seria un món terrible! Vull una televisió amb drama i comèdia, que sigui mirall del món real. És a dir, ple de diferents mons, sabors, cultures, preocupacions, històries, moments alts, moments baixos, alegries, tristeses... Sembla que ens dirigim cap a un món amb menys productors que s’arrisquin i, per tant, amb menys històries.

Per acabar, quin tipus de televisió sol mirar?

Hi ha tantes bones sèries que no sé per on començar. Quan soc a casa m’agrada veure televisió antiga. Episodis que em sé de memòria de sèries com 'M*A*S*H', 'La dimensió desconeguda', 'The Andy Griffith Show', 'Hogan’s heroes'... tot això és un refugi, per a mi, de confort mental.

I sèries noves?

Una sèrie com 'Joc de trons' em costa més. Però només perquè em prenen massa espai de la meva capacitat d’atenció. Estan tan ben manufacturades i el guió és tan precís que les has de mirar senceres. Pot semblar una mica hipòcrita que precisament jo, a qui han fet el regal de poder explicar una història tan llarga, digui que les sèries noves em prenen massa atenció. Però és que, senzillament i per desgràcia, no tinc tanta amplada de banda mental.