La saga de Zelda amplia la seva llegenda amb ‘Tears of the kingdom’, un dels jocs més esperats

BarcelonaLa saga de Zelda és una de les franquícies més prolífiques i estimades de Nintendo, amb permís de Mario i Pokémon. És el joc de referència pel que fa a les aventures èpiques i fantasia d'aquesta plataforma. Gairebé 40 anys després del llançament del primigeni The legend of Zelda, aquest divendres s'ha publicat el títol número 29, entre jocs principals, ports i remakes, però no es tracta d'un afegitó qualsevol d'un univers del qual s'han venut ja vora 140 milions de còpies de jocs en el conjunt de la seva història. La nova entrega va ser anunciada a la –ara desapareguda– fira E3 l’any 2019 com a la seqüela del The legend of Zelda: breath of the wild, un dels videojocs bandera durant el llançament de la Nintendo Switch, el 2017. Aquest primer títol va ser universalment aclamat per la crítica i els jugadors, a part de ser reconegut com el millor joc de l’any, fets que van col·laborar en generar expectativa per la seva continuació.

El nou títol, finalment presentat com a The legend of Zelda: tears of the kingdom, va ser considerat el joc més esperat del moment als The Game Awards de l’any passat, després de dues nominacions els anys anteriors. I no és d’estranyar, ja que més enllà de la gran comunitat de fans de la saga –molts d’ells ja veterans– el primer títol de Zelda a la Switch va ser aplaudit per molts com una obra mestra dels videojocs.

El viatge de l’heroi per salvar Hyrule

El Tears of the kingdom seguirà explorant el format d’acció i aventura en un món obert com el seu predecessor, però presenta diverses novetats per mirar d’aportar frescor. El canvi principal que es pot apreciar és que el regne de Hyrule ja no és el mateix. Els entorns i paisatges de la primera entrega han estat afectats per un cataclisme i, tot i haver-hi parts reconeixibles, el jugador podrà redescobrir-ne els racons. El més destacable són un seguit d’illes flotants que es poden trobar arreu del territori, fet que fa créixer l’entorn jugable verticalment i amplia un mapa que ja era bast i ric a la primera part.

Pel que fa a la trama, i sense fer espòilers de la primera part, només se’n saben alguns detalls, i la majoria és especulació segons el que s’ha vist fins ara. L’estructura narrativa dels jocs de Zelda sol fonamentar-se en el viatge de l’heroi: el jugador assumeix el paper del Link, el cavaller protector de la princesa Zelda i el regne de Hyrule, que haurà de fer-se fort per derrotar l’antagonista. Arribats a aquest moment, però, es pot assumir que Breath of the wild va definir la base per la trama i va introduir un repertori de personatges, però que és a Tears of the kingdom on el jugador desfà el nus, descobreix el misteri de l’esdeveniment catastròfic que ha deixat el regne perplex i viu l’enfrontament definitiu entre les grans forces, llum contra foscor.

El jugador es converteix en el creador

Una de les raons per les quals l’última entrega va ser tan ben considerada és perquè donava una gran llibertat a l’usuari per jugar el joc a la seva manera. Cap dels reptes amb què es troba poden ser assolits d’una sola manera, ja sigui escalar un cim, liquidar un campament de bokoblins, resoldre un trencaclosques o aconseguir els ingredients per cuinar una broqueta de carn. El joc presenta unes regles i proporciona unes eines, però el jugador és el protagonista real a l’hora de dibuixar el seu camí.

També com a novetat principal en aquesta seqüela hi ha el fet que el Link tindrà a l’abast nous poders per conjurar a través de la pedra sheikah. Entre ells, podrà manipular la línia temporal de certs objectes o es podrà transportar a través del sostre de coves i edificis, però els que més destaquen són el fuse i l’ultra hand. Com diu el nom, el poder fuse permet fusionar tota mena d’objectes entre ells, per exemple, per donar noves funcionalitats a una arma o per crear-ne una de nova a partir de recursos naturals. El segon ens donarà la capacitat de, amb total llibertat i peces variades, construir vehicles que serveixen per desplaçar-se per terra, mar i aire, literalment.

A primer cop d'ull, i amb el precedent de Breath of the wild, la seqüela conserva una fórmula que va funcionar molt bé, però la refina i l’expandeix cap a nous horitzons. També s’intueix que si la primera part va potenciar per al jugador el concepte de l’exploració, en aquesta segona s’enalteix més la creació i l’enginy. A Tears of the kingdom no hi haurà una experiència igual a una altra, ja que cadascú es podrà construir l’aventura més a mida que mai.

Nivell extra! En el context del llançament del Tears of the kingdom, recentment hi va haver una taula rodona titulada Videojocs, el desè art per analitzar la faceta cultural i plàstica del mitjà. La trobada, organitzada pel Museu Nacional Thyssen-Bornemisza i l’OXO Museu del Videojoc de Màlaga, va comptar amb la presència de personalitats del sector d’àmbits molt variats. Les considerades arts, enumerades a l’Antiga Grècia, són l’arquitectura, l’escultura, la pintura, la música, la dansa i la poesia (o literatura); i afegides en una època més recent, el cinema, la fotografia i el còmic. Entre arguments i idees al voltant de per què incloure el videojoc a la llista, queda clar que és el format més jove i fa falta treure’s alguns estigmes de sobre per arribar a un consens social. Amb bons exemples com el nou Zelda, amb possibilitats infinites i on el mateix usuari esdevé també creador, sembla que raons no en falten.