Videoclips per commemorar la massacre
Dilluns al matí, el primer aniversari de l’atac de Hamàs a Israel obria tots els informatius i magazins. Més enllà de l’efemèride del 7 d’octubre, el pes mediàtic es justificava perquè suposa l’inici d’un conflicte bèl·lic que no ha fet més que créixer. Un any després, estem al límit d’una guerra a gran escala a l’Orient Mitjà i, per tant, totes les imatges dels darrers dotze mesos sobre aquest desastre adquireixen un nou sentit per explicar el present. Visualment, les televisions representaven la violència de la massacre inicial com la llavor del que ha vingut després.
Però en aquesta representació per commemorar la data fatídica hi havia un recurs audiovisual transversal que tant les cadenes de televisió com els espectadors han normalitzat: una mena de videoclips musicals sobre la guerra per subratllar l’horror. Servien de preliminars per debatre el conflicte. Per crear l’atmosfera adequada. Un contrasentit que, més enllà de ser sensacionalista, té alguna cosa d’obscè o de pornogràfic.
En l’informatiu de primera hora del matí d’Antena3, el presentador Manu Sánchez clausurava el programa amb un muntatge de seqüències terribles de la guerra, especialment d’aquell atac del 7 d’octubre al festival Supernova de Re’im. Les imatges s’acompanyaven del tema musical Masters of war, de Bob Dylan. Malgrat que la cançó té un contundent missatge antibèl·lic i qüestiona la moralitat d’un sistema que perpetua aquestes atrocitats, el resultat té una certa voluntat de fascinar a través d’escenes esgarrifoses i incrementar-ne l’emocionalitat necessària. Sense canviar de cadena, a Espejo público, també introduïen les imatges més devastadores amb una música orquestral, amb protagonisme de violins, que anava pujant d’intensitat. Els crits de les víctimes, el soroll dels trets, les alarmes i les explosions se solapaven amb la melodia tràgica. Les últimes notes de violins que tancaven el muntatge audiovisual, que sonaven gairebé com un gemec sobre les seqüències esborronadores, s’enllaçaven amb el so d’unes sirenes antiaèries, però la clausura definitiva a la composició la posava el so d’una gran explosió.
A La hora de La1, un vídeo per explicar la tragèdia dels milers de palestins desplaçats acompanyava de música ben trista les veus de diferents testimonis que parlaven de la seva desgràcia. Més enllà d’aquests videoclips, per amenitzar les tertúlies, les imatges esfereïdores servien de decorat de fons sense cap precaució en la selecció. A La mirada crítica de Telecinco, una música pròpia d’un thriller d’acció trepidant afegia una èpica incòmoda a imatges terribles de gent patint, nens ensangonats plorant i múltiples explosions que s’encadenaven una darrera l’altra. A tot arreu els míssils sobrevolant el cel i els bolets de fum després de la deflagració s’encadenaven amb certes pretensions estètiques, emulant la posada en escena d’uns focs artificials.
La guerra no necessita gaires additius per semblar cruenta. Aquests muntatges musicals a partir d’imatges atroces és com posar l’horror al servei de l’estètica.