El vídeo en 360 graus també ha de ser accessible

La indústria de l’audiovisual, i la televisió en particular, ha anat incorporant diversos sistemes per facilitar que els espectadors amb discapacitat auditiva o visual també puguin consumir-ne els continguts. Gràcies als subtítols i a la interpretació en llenguatge de signes, les persones que no senten els diàlegs poden seguir-los igualment, mentre que els invidents poden imaginar el que surt a les imatges mitjançant les audiodescripcions i els audiosubtítols.

L’ús de cadascun d’aquests sistemes d’accessibilitat varia segons l’emissora i sol ser més freqüent a les televisions públiques que a les privades, però en tots els casos hi ha convencions molt definides sobre la manera d’aplicar-los a la programació convencional, la que es veu en una pantalla plana rectangular: els subtítols es mostren centrats a la part baixa de la pantalla, generalment amb colors diferents segons el personatge que parla; la imatge del signador surt en una finestra lateral; les audiodescripcions acostumen a sonar centrades i els audiosubtítols, en el millor dels casos, sonen desplaçats cap a un costat o l’altre.

En canvi, fins ara no existeixen convencions equivalents per dotar d’accessibilitat la programació anomenada immersiva, on les imatges s’han rodat amb càmeres de 360 graus i s’espera que l’espectador les vegi amb un visor de realitat virtual. En aquest tipus de contingut, l’acció pot tenir lloc en qualsevol punt d’una esfera que envolta l’espectador, amb personatges situats al seu costat o fins i tot darrere seu, i el so que s’escolta pels auriculars dona pistes del lloc cap on cal girar el cap o dirigir la mirada. Ara bé, en quin lloc de l’espai esfèric s’haurien de situar la finestra del signador o els subtítols? I com es fa per aconseguir que donin a un espectador que no hi sent indicacions clares de cap on ha de mirar?

Establir pautes per a aquests casos i disposar d’instruments per aplicar-les és l’objectiu de la iniciativa europea ImAc (Immersive Accessibility), en la qual entitats de Catalunya, Alemanya, França i el Regne Unit han participat durant 30 mesos amb 2,5 milions d’euros de finançament del programa Horitzó 2020 de la Comissió Europea. Per part catalana hi han intervingut el centre de recerca i2Cat -que n’és el coordinador-, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), la Universitat Autònoma de Barcelona i l’empresa Anglatècnic. Altres participants són la Universitat de Salford a Manchester, la radiotelevisió pública de Berlin-Brandenburg (RBB), la firma francesa Motion Spell, l’Institut Alemany de Tècniques de Radiodifusió (IRT) i el Reial Institut Britànic de Persones Invidents (RNIB). Els fruits d’aquest treball són, per una banda, un conjunt d’aplicacions que els productors de contingut audiovisual immersiu poden fer servir per generar els elements d’accessibilitat (subtítols, signat, audiodescripcions i audiosubtítols) que l’han d’acompanyar; i, per l’altra, les aplicacions per reproduir aquests elements en combinació amb el mateix contingut. Aquestes aplicacions s’han publicat en modalitat de codi obert.

Així, per exemple, amb les aplicacions de l’ImAc l’espectador pot escollir quins sistemes d’accessibilitat vol activar entre els disponibles per al programa que es disposa a veure o escoltar, amb la flexibilitat de situar els subtítols o la finestra de signat en el punt de l’espai esfèric que prefereixi, i de triar el tipus i la mida de la lletra. Els subtítols, a més del text, inclouen una indicació del lloc fora de quadre on es troba la persona que parla en cada moment; aquesta indicació es pot triar entre unes fletxes que apareixen al costat del text i un radar circular. Les proves realitzades mostren que els espectadors de més edat prefereixen la primera opció, mentre que els més joves, generalment més avesats als videojocs, s’inclinen per la segona.

Per tal de demostrar el funcionament del sistema, la CCMA ha produït diversos espais amb imatges en 360 graus: entre altres, un fragment de l’òpera Romeu i Julieta al Liceu, un episodi especial de Polònia, el rodatge d’un capítol de Cuines, un making of dels telenotícies de TV3 i un altre del Preguntes freqüents de la mateixa cadena.

Aquest contingut es pot visionar de tres maneres diferents. La més completa requereix l’ús d’un visor de realitat virtual, però també és possible experimentar-lo sense aquest dispositiu, combinant el visionat convencional i l’ús d’un telèfon mòbil o tauleta com a segona pantalla que permet navegar per la versió esfèrica, on es veu contingut complementari en 360 graus. Per exemple, mentre s’emet un TN, l’espectador pot explorar què està passant al plató fora de quadre.

Per fer-ho hi ha dues possibilitats. En la primera, els espectadors que tinguin un televisor compatible amb la versió 2.0.1 de l’estàndard HbbTV (el botó vermell de la TDT) -només alguns models recents de Sony i Panasonic- poden descarregar al seu terminal Android l’aplicació CCMA ImAc, connectar-lo a la mateixa xarxa wifi que el televisor i sincronitzar els dos aparells per veure el contingut de 360 graus a la pantalla petita. La segona opció és fer servir els navegadors web d’un ordinador i d’un dispositiu mòbil, accedint a aquesta pàgina web i introduint al segon dels aparells un codi de sincronització que apareix a la pantalla del primer. Tot i que durant el desenvolupament s’han consultat tant persones amb discapacitat visual o auditiva i professionals de la subtitulació i el signat, les entitats implicades demanen que els usuaris que provin l’experiència la valorin responent a una enquesta que apareix al final dels diversos vídeos.

Els participants en el projecte ImAc confien que tindrà continuïtat i esperen que els seus resultats siguin incorporats en els futurs estàndards d’accessibilitat per al contingut audiovisual immersiu. El que està per veure ara és si les emissores de televisió i les productores generaran prou contingut en 360 graus perquè l’esforç hagi valgut la pena.